L´home del feix de llenya
Sembla talment un àngel
Du el feix de llenya a l’esquena com un apèndix inevitable de la seva constitució física. Potser ja hi va néixer, amb aquest afegitó de fusta enganxat a la carcanada. Gris, taciturn, sempre absent, concentrat en vés a saber quins pensaments boirosos, camina d’esma sota un pes que l’esclafa i que li ha encarcarat ja totalment els ossos del coll i de l’esquena. Té problemes seriosos per alçar el cap. Per això camina sempre amb la mirada posada en els propis peus, ara l’un, ara l’altre, i en els rocs que de tant en tant l’entrebanquen. Sort en té, del fill, un vailet eixerit de gairebé disset anys que es cuida de tot des que amb prou feines alçava un pam de terra. Viu, alegre, llest com una mustela, té cura de la casa de suro que comparteixen, la més llunyana del pessebre, una que gairebé no es veu. Se li va morir la mare als pocs dies de néixer ell, pobra criatura, però el pare, llenyataire d’ofici, encara ha de donar gràcies que el xicot li hagi sortit emprenedor, pare no pateixis, pare paciència, que sí que hi has d’anar, pare!, posa’t aquí, pare, ara hauràs de marxar, pare, no t’hi encaparris, pare, i què vols que hi fem, pare? Sembla talment un àngel, el seu fill.
Arriba a l’establia de sempre i descarrega el feix de llenya. Com cada any. Però aquesta vegada, no sap com s’ho ha fet, la mirada li topa amb una figura gris, taciturna, potser absent, concentrada en vés a saber quins pensaments boirosos. Josep, li diuen, i sembla ser que és fuster. Per un instant, se li acut que potser també el fuster Josep sap què ha de fer en cada moment perquè una veu amatent li dirigeix les passes curtes de la vida, ara un peu, ara l’altre, Josep no pateixis, Josep paciència, que sí que hi has d’anar, Josep!, posa’t aquí, Josep, hauràs de marxar, Josep, no t’hi encaparris, Josep, i què vols que hi fem, Josep? Potser sí que el fuster Josep també té un àngel. Somriu. Ves quines coses que se li acudeixen, avui...