El patge del rei ros
Ni l’or, ni l’encens
Ni l’or, ni l’encens, ni aquell perfum gairebé marejador que anomenen mirra, ni les sumptuoses capes reials, ni les corones, ni l’estrella llampant que penja del cel, no aconseguiran fer-lo canviar, a ell, de parer. No cal recórrer tanta distància cada any, per acabar honorant una família dissortada. En terres d’Orient, d’allà on prové la comitiva, n’està ple, de criatures que necessiten ajut i de pares i mares que no saben com fer-s’ho per alimentar-les.
Mentre acosta els camells al riu perquè es puguin fer passar la set del llarg camí, topa amb un home que tragina un feix de llenya i amb un altre que du un xai menut al voltant del coll. S’atura un instant per mirar-los. I pensa que la gent senzilla sempre ha estat molt més lúcida que la reialesa a l’hora de saber què cal dur a qui passa gana i fred.