L´Àngel
Penjat allà dalt des de sempre
Se sent ridícul. I sol, terriblement sol. Deu ser el destí de tots els éssers superiors, pensa. O de tots els sotmesos a ordres capricioses. Penjat allà dalt des de sempre, desterrat dels camins humanament transitats, nota que el seu vestit es massa blanc, els seus cabells massa rossos, les seves ales massa ostentoses. I el cartell que l’obliguen a aguantar, gairebé una obscenitat: Al·leluia, diu. Un eslògan ben curt i equívoc. Com tota la publicitat. Anys a venir, algú en farà un negoci rodó, del fet que ell anuncia ara amb un rotlle de papir desplegat. Els temps, de moment, no donen per a més. Però ja canviaran les coses, ja... I llavors, quan hagin donat el tomb perfectament previsible, es morirà de vergonya. Encara que ningú mai no ho sabrà, perquè als àngels no els pugen els colors.