Un nadal de xocolata
Vam sortir d’estampida
De cop i volta les vacances de Nadal havien començat, i la il·lusió de l’espera havia donat pas a l’avorriment dels dies sense ordre ni concert. A casa, la mare bufava nerviosa mentre organitzava el temps per tal que la seva absència no ens deixés desatesos. El pare volia saber les intencions de la mare sobre les festes per tal de saber quins dies ens tindria a nosaltres. Però la mare no s’acabava d’aclarir, ens volia tenir tots els dies, però alhora no ens volia deixar a casa sols. Si marxàvem a casa del pare estaríem amb l’àvia Pepita, lluny del barri i per tant de les amigues. Concretament, jo em distrauria fent passejos a la nevera i veient la televisió. Si ens quedàvem amb la mare, vindria la cangur i això seria xauxa i llibertat absoluta.
La mare va decidir deixar-nos amb la cangur i el pare es va enfadar molt i molt. Jo, en aquest cas, no li vaig anar a favor. En canvi, el meu germà petit, va protestar davant la fabulosa oferta de regals per part del pare, i va estar plorant tota la tarda. La mare, rabiosa, ja no sabia què dir-li. I jo ho vaig complicar tot insultant a crits el meu germà: Inútil! Cap de trons!.
I aleshores, la mare va seure al sofà, es va tapar la cara amb les mans i va començar a plorar i a plorar dient que no l’estimàvem, que no tot eren regals, que res era tan fàcil…Jo, commoguda, vaig voler ofegar el Roger, que va córrer per tota la casa i va desaparèixer.
Vaig anar a consolar la meva mare, que ja havia deixat de parlar sola i s’estava rentant la cara. Vam anar a la cuina i ella es va fer un cafè. Aleshores, mentre se’l prenia, va començar a cridar el Roger amb to conciliador: Roger, vine! Vine que parlarem! Vine maco, que la mare t’ha de dir una coseta! Però el Roger no sortia, ni venia, ni contestava.
Aleshores les dues ens vam posar a buscar-lo frenèticament per tots els racons de la casa, però no sortia per enlloc. Alarmades, vam sortir al replà, al carrer i a la placeta. Vam preguntar als veïns, però res. Jo estava tan enfadada amb el marrec que, si me l’arribo a trobar, el faig puré; i no vaig saber veure l’ofec de la meva mare davant la tragèdia. Vam tornar a casa per anar analitzant cada racó, possible amagatall del meu germà. El poca-solta, a vegades, s’amagava en llocs poc usuals; però no estava ni dins l’armari, ni sota el llit… Jo volia telefonar al papa, però la mare no em va deixar. Diria que no ens cuidava prou bé!
Vam sortir d’estampida cap a la comissaría i, allí, vam explicar fil per randa tot el que havia passat. Els policies ens van aconsellar que truquéssim tota la família i als amics del nen. Però la mare, asseguda a la cadira, no parava de plorar fins que va venir un policia molt simpàtic que la va consolar dient que segur que el meu germà estava ben a prop.
Vam tornar cap a casa, ja era ben fosc i les llums de Nadal s’obrien i s’apagaven al son de les nadales: Joia en el món, Jesús és nat!...
Abraçades, exhaustes i ploroses, vam arribar a casa i ens vam deixar caure al sofà. No ens dèiem res, desitjàvem sentir el telèfon però no sonava. Vam quedar immòbils per poder advertir el més petit dels sorolls, sense atrevir-nos a dir res. De cop i volta va sonar el timbre i, sobresaltades, vam córrer a obrir la porta: va aparèixer el meu pare amb el Roger a la mà.
Tots ens vam abraçar, rient i plorant. Després de la catarsi, la mare va córrer a fer xocolata per tots, i ens va dir rient: Avui és Nadal! Celebrem-ho junts!.
I així va ser com aquell any, fora de tota expectativa, vam celebrar el Nadal tota la família.
Ah! L’endemà , vaig castigar al meu germà sense partida de parxís, que s’ha cregut aquest marrec!