Atreveix-te a saber
Definitivament, és curiós que en parlar de saber, de coneixement, d’aprendre, d’educar-se, de formar-se, en definitiva, de preparar-se pel present i pel futur, haguem d’arribar a utilitzar termes com el de l’atreviment. Sí, senyors, sí, és així. Però, ¿com pot ser que en parlar de saber ens diem a nosaltres mateixos que ens hi hem d’atrevir?. Fa uns anys, el saber encara era un luxe, aprendre coses encara era emocionant, era provocador, fins i tot podríem dir necessari.
Ara, les coses són molt diferents. A les escoles, ens trobem que hem de reinventar una vegada rere una altra el missatge de la importància d’aprendre. Ens trobem que ja ho hem de vendre com un atreviment, com una provocació, com una activitat misteriosa que ens amaga tresors ocults.
També ens trobem que som a l’era de la motivació, i a les escoles hem d’estar, constantment, motivant. Si els alumnes no estan motivats, és que fem alguna cosa malament; és que no som bons professionals; és que no fem prou bé la nostra feina, ni la fem tota, perquè és clar, els professionals de l’educació, i de la motivació, som nosaltres.
Ara bé, ho sento molt per alguns, que els aniria molt bé que regnés aquest discurs autoflagel.lador cap als professionals de l’educació, però les coses no són ni tan senzilles, ni les responsabilitats de l’aprenentatge dels nostres nois i noies recauen només en els mestres i educadors.
Avui en dia, el monopoli de l’educació ja no pertany a la família i a l’escola únicament. Ja ens agradaria, però la realitat és ben diferent. És fonamental comprendre que els elements educatius de la nostra societat de la informació i el benestar són múltiples i a l’hora, molt poderosos: la família, l’escola, els mitjans de comunicació, els esportistes d’èlit, els músics, Internet, el grup d’amics, i cabassos i cabassos d’informació de qualsevol punt del planeta. El món se’ns fa petit, tenim accés a quasi tot, el món deixa de ser misteriós, intrigant, deixa de ser un repte. Tenim els nassos enganxats al Youtube o a qualsevol altre portal d’Internet; d’altres, jugant tres o quatre hores al dia a la play station. A Espanya, un 25% dels alumnes no assoleixen els estudis bàsics (ESO); al Japó, hi ha un fenomen (malaltia??) que fa que els nanos es tanquin a la seva habitació i no en surtin en un any; abunden cada vegada més els cassos del que jo en dic desídia existencial, que es produeix quan un xicotet de 15 o 16 anys li és absolutament igual tot, que no vol fer ni brot, que no li agrada ni vol estudiar, ni treballar, ni fer res……perdó, consumir sí que li agrada, i anar amb moto, tenir ordinador, mòbil i nòvia……..en fin!!!! Senyors, alguna cosa estem fent malament!. I en aquest punt em ve al cap el que un dia m’explicava el meu estimat col·lega i amic Xavier Guix, que em deia: “començant per la societat de la postguerra, aquella generació aconseguí que els seus fills tinguessin menjar i feina i evitessin la fam i la desnutrició; a la generació següent els pares volgueren que els seus fills tinguessin estudis, i els evitaren la ignorància; a la generació següent, els pares volgueren pels seus fills un status social, i evitaren l’exclusió; i en la generació actual, on ja ho tenen tot, ¿què han volgut els pares pels seus fills? Que siguin feliços i que se sentin estimats, perquè ja tenien totes les altres coses. I, ¿què podem esperar de qui ja ho té tot?: RES!!” Ara bé, aquí és fonamental que entenguem que això és una qüestió de caràcter social i que el camí no és implantar una caça de bruixes per veure qui és el culpable, si els pares, l’escola, el món, el canvi climàtic……, és una qüestió de tots. Aquí estem parlant d’una educació compartida.
I és que, ¿pot ser possible que cada vegada hi hagi una major quantitat d’alumnes que no certifiquen els estudis bàsics, en la generació que més accés té al coneixement universal i a la informació? Això és la paradoxa de les paradoxes! Tenim uns nanos instal·lats en la societat del gaudi, on l’únic important és passar-ho bé amb el menor esforç possible; disciplina, esforç, llarg termini, perseverança, paciència……s’han esfumat del nostre horitzó.
D’aquesta manera ens trobem que és fonamental que tots els elements actius de l’educació dels nostres joves prenguem consciència de la part de responsabilitat que ens pertoca en l’educació dels qui han de garantir el futur de tots nosaltres i dels qui vindran. Cal assumir la responsabilitat del que ens pertoca entenent que només és una de les diverses influències educatives que presenta una societat com la nostra.
Amb aquest panorama, sí, podem afirmar que això d’aprendre és una qüestió d’atreviment. Per tant: ¡¡Atreviu-vos a saber! Mestres i educadors, a saber de la necessitat educativa de la nostra societat, a saber de les diferents necessitats dels nostres joves i de la seva diversitat, a saber de la necessitat dels pares perquè els ajudem conjuntament a educar els seus fills, a saber de la necessitat del coratge i la fe dels professionals de l’educació.
Atreviu-vos a saber! Pares i mares, que malgrat que el vostre fill serà sempre especial per vosaltres, necessita que l’eduquin i el guiïn, que li donin mitjans per fer-se autònom i independent i no que el mimin i el facin més dependent; no el lliureu d’aquelles batalles que ha de resoldre ell, per si mateix; que així pugui aprendre que els pares l’acompanyaran sempre, però que la vida és un camí que ha de recórrer ell, incloent-hi els obstacles i les dificultats, que demanen una implicació activa i un esforç i una sèrie d’elements que depenen del nen i que ningú farà ni pot fer per ell.
Atreviu-vos a saber! Alumnes, infants i joves, que el món que us trobeu avui, és el món que necessitem que transformeu pel demà, que teniu davant vostre totes les possibilitats que us ofereix la vida per fer entre tots un món millor, però que heu de ser valents, heu de lluitar i treballar, fent el que us agradi, però amb el coratge, la perseverança i l’esforç necessari. Que en últim terme, el timó de la vostra vida l’heu de portar vosaltres.
Per tant, és pràcticament una obligació que cadascú tingui ben clar quin és el seu paper i quina responsabilitat li toca en l’educació conjunta dels nostres fills.
“Senyor,
Concedeix-me serenitat per acceptar les coses que no puc canviar,
Valor per canviar aquelles coses que sí puc canviar,
I saviesa per reconèixer la diferència”. J. Christoph Oetinger