Entrevista a Luis Rojas Marcos

Podem treure partit de les adversitats”


 
 

Luís Rojas Marcos (Sevilla, 1943) és professor de Psiquiatria a la Universitat de Nova York. En el seu darrer llibre, ‘Superar la adversidad’ (Espasa, 2010), revela les claus de la resiliència o la capacitat per enfrontar-nos a les dificultats. El professor va emigrar a Nova York l’any 1968. En aquesta ciutat es va especialitzar en Psiquiatria i es va doctorar en Ciències Mèdiques. Des de llavors, Rojas Marcos ha desenvolupat una reeixida carrera professional reconeguda internacionalment.

Quin paper juguen l’amistat i l’amor davant les inevitables adversitats de la vida?
Els vincles d’afecte i suport mutu són un potent incentiu per lluitar i configuren la part principal dels fonaments de la resiliència humana – aquesta barreja de resistència i flexibilitat que forja la capacitat per superar les greus adversitats que ens depara la vida -. Està demostrat que tant les persones feliçment aparellades, com aquelles que es senten part d’una llar familiar o d’un grup solidari d’amistats, mostren un nivell de resiliència molt superior que els que viuen desconnectats o no tenen una xarxa social de suport emocional.

L’amor propi i l’autoconeixement també ajuden…
L’autoestima saludable o la valoració positiva que fem de nosaltres mateixos es presenta com un altre factor decisiu a l’hora d’enfrontar-nos a l’adversitat. Una autoestima favorable estimula la confiança en un mateix, el coratge, la determinació i, sobretot, ens converteix en éssers valuosos davant nosaltres mateixos, el que suposa un poderós al·licient per vèncer desafiaments.

Per què hi ha persones que reaccionen d’una manera completament oposada davant una mateixa situació?
Encara que la resiliència humana és un atribut natural i universal, la nostra manera particular de reaccionar davant una situació difícil serà llaurada pels gens que heretem, els avatars de la nostra vida passada i les forces de l’entorn social i cultural en què vivim. Les llavors de la nostra personalitat o manera de ser comencen a desenvolupar-se en l’úter matern. Amb els anys tots forgem un conjunt de característiques emocionals i atributs temperamentals que ens distingeixen dels altres.

Quines són, doncs, les claus de la resiliència?
Els pilars d’aquesta poderosa força de supervivència són sis. El primer, consisteix en les connexions afectives. Tots o gairebé tots els supervivents de calamitats identifiquen com una de les claus de la seva resistència a alguna persona o persones amb les que se senten units en el present o de les que van rebre suport incondicional en algun moment crucial de la seva vida passada. Les funcions executives forgen un altre pilar de la resiliència. Exemples d’aquestes funcions són la introspecció, l’autocontrol, l’energia vital i la capacitat de dirigir els pensaments, les emocions i les conductes per prendre decisions encertades. Davant les desgràcies, les persones que localitzen el centre de control dins de si mateixes i pensen que dominen les seves circumstàncies, resisteixen millor i tenen més probabilitats de sobreviure que els que senten que les seves decisions no compten i dipositen les seves esperances en poders aliens a ells. Com he dit, l’autoestima és un altre factor decisiu a l’hora de lluitar contra l’adversitat. Igualment, la perspectiva optimista de les coses és congruent amb les ganes de viure i la motivació per lluitar sense desmoralitzar-se contra les desgràcies. L’esperança és l’essència del pensament positiu.

Com podem treballar aquesta capacitat?
La resiliència no es recolza en qualitats excepcionals, sinó en recursos que portem al món, i practiquem en el nostre viure diari. Això no vol dir que no pugui ser estimulada, protegida i fortificada. Si ens ho proposem, tots podem treballar per enfortir els ingredients d’aquesta capacitat. Per exemple, si volem incrementar l’autoestima, la millor estratègia és tractar d’identificar alguna qualitat de la nostra personalitat o activitat en la qual ens considerem competents i recolzar-nos en ella per reforçar altres elements de la resiliència que necessitem solidificar. Però avís: aquesta és una tasca que requereix motivació, esforç, tenacitat i temps.

Per què els petits reptes desemboquen, de vegades, en grans èxits?
Sempre m’he meravellat de la impressionant aptitud humana no només per superar els desafiaments, sinó fins i tot per treure’n partit. És comprensible que el sentiment d’haver vençut un repte sigui gratificant i ens dóna una injecció de confiança. He conegut a molts que en la seva lluita descobreixen en ells mateixos qualitats que desconeixien. Sovint et diuen que les seves relacions amb els altres han millorat com a conseqüència d’haver-se beneficiat de la solidaritat que van sentir… D’altra banda, són nombrosos els que experimenten canvis favorables en les seves prioritats i, com a resultat, valoren més les coses que abans consideraven banals.

En aquest sentit, hem de redundar més en les àrees en què ens sentim feliços i menys en les que no?
Des de fa almenys un parell de mil·lennis s’ha acceptat la idea que el patiment humà implica sovint un premi, una recompensa en aquest món o en el més enllà. Són molts encara els que proclamen la idea que les nostres millors virtuts i qualitats són extractes del dolor. Tampoc falten col·legues que al·leguen sense base científica que el dolor és un element necessari per al procés de curació. Però la realitat és que les persones ens recuperem i tornem a tenir il·lusions en la nostra vida malgrat el patiment, i no a causa d’aquest. El patiment en si no ajuda, el que pot ser font de benefici és el coratge que invertim per superar les circumstàncies que el provoquen.

Sens dubte, el sentit de l’humor és un bon antídot. Ens convé relativitzar les coses?
Encara que les adversitats no semblen ser un brou propici per al sentit de l’humor, la realitat és que les persones que gaudeixen de l’humor les afronten millor. Crec que totes les farmacioles d’emergència haurien d’incloure sentit de l’humor. Ens ajuda a distanciar emocionalment de la situació que ens estressa, a riure de les incoherències i contradiccions de les coses i també de nosaltres mateixos.

Sembla paradoxal, però sovint l’altruisme és font de satisfacció.
Ajudar a altres en tràngols difícils és una cosa molt positiva. Ens fa més resistents a l’estrès i l’esgotament físic i emocional. A més, ens protegeix de la tendència a aïllar-nos o obsessionar-nos amb pensaments pessimistes. L’altruisme indueix en nosaltres el sentit de la pròpia competència i la satisfacció d’haver contribuït a la seguretat d’altres.

El pensament positiu és innat o també es pot aprendre?
Una tercera part depèn dels nostres gens, una altra part important depèn de la nostra infància, les experiències, la nostra personalitat. Però com en el cas de la resiliència també ens el podem treballar si estem disposats a invertir esforç i temps.

És cert que creiem més el que ‘volem creure’ fins i tot per davant de l’evidència?
És cert. Els éssers humans estem predisposats a la normalitat, al que ens passa habitualment. Veiem el que esperem veure i passem per alt el que no esperem veure. Tendim a captar les coses que ja anticipem i no solem pensar en les que no ens imaginem, encara que les tinguem davant dels nostres ulls. No obstant això, estar oberts a la possibilitat de veure el que no esperem veure ens ajuda a adonar-nos de successos inesperats i protegir-nos. Igualment, reconèixer que les coses poden ser diferents del que semblen, o del que solen ser, pot ajudar-nos a captar i avaluar amenaces perilloses.

A més, de vegades tampoc advertim el que no volem veure. La incapacitat de captar la desagradable realitat s’alimenta de la necessitat d’evadir fets que no volem afrontar. Tots tenim una sorprenent habilitat per recórrer, sense adonar-nos, de estratagemes mentals per tal d’evadir i no encarar les situacions que atempten contra la nostra felicitat, les nostres creences o els nostres prejudicis.

Vostè va viure molt de prop l’11S a Nova York. Davant d’una adversitat universal, pot sorgir una resiliència col·lectiva?
Doncs sí. Gràcies a la solidaritat, l’empatia o la capacitat de posar-nos en les circumstàncies dels altres i a la tendència natural a unir-nos, sobretot davant les crisis, grups de persones unides superen adversitats que individualment probablement no podrien. Els miners atrapats a la mina de carbó xilena són un exemple dramàtic de la resiliència col·lectiva.

Què ha canviat amb l’auge de les noves tecnologies? Des de la seva perspectiva professional, cap a on es decanta la balança?
La tecnologia ha canviat la nostra vida quotidiana de formes inimaginables, fa poc. Encara que hi ha una tendència bastant estesa a criticar els avenços tecnològics, la realitat és que gràcies a aquests avenços podem comunicar-nos a distància amb els nostres éssers estimats, ens unim milions de persones davant del televisor o la ràdio i participem en esdeveniments que abans no podríem captar directament. I no diguem en el món de la medicina. El problema és que sovint culpem a la tecnologia per problemes que realment són els nostres problemes. Ens queixem del televisor perquè els nostres fills petits es passen hores enganxats a la pantalla. Però en realitat no és culpa del televisor sinó dels adults que ho permetem.

Sens dubte, la Psiquiatria evoluciona amb la societat. Quins són els reptes més immediats?
Jo diria que en són dos. El primer és vèncer les malalties del cervell que continuen martiritzant i arruïnant la vida a milions de persones. Per exemple, la depressió que ens roba l’esperança, l’ansietat crònica que ens turmenta sense descans, l’esquizofrènia que ens aïlla en un món tenebrós, les demències que destrueixen el nostre sentit més bàsic de qui som i ens converteixen literalment en vegetals.

El segon repte és potser l’altra cara de la mateixa moneda. Em refereixo a investigar a fons les qualitats naturals que ens permeten encaixar les desgràcies sense trencar-nos, adaptar-nos, protegir-nos de les amenaces i agressions internes i de l’entorn, i vèncer o fins i tot treure-li alguna cosa positiva a l’adversitat. En definitiva, es tracta de reconèixer el fet que per a viure una vida saludable i completa no n’hi ha prou amb curar els mals que ens afligeixen, sinó que és igualment important conèixer i fortificar els ingredients saludables vitals de la nostra naturalesa

Ramón Texidó