Les ferides interiors

    El director austríac Ulrich Seidl - "Dog Days" (2001) o "Import Export" (2007) - competeix per primera vegada a Sant Sebastià amb el llargmetratge austríac-francès-alemany, "Sparta”, completant el seu díptic iniciat enguany amb "Rimini". El protagonista, Ewald (Georg Friedrich), resident a Romania des de fa anys, viu entre visites al seu pare dement en una residència d’avis al seu país i la seva relació amb una dona romanesa i els seus fills. L’home deixa a la seva companya fruit de la dèria de construir un centre de menors en una zona rural en l’interior del país i transforma una escola en ruïnes en una mena de camp d’entrenament, que batejarà amb el nom que dona títol al film.

    Ewald és un personatge solitari i esquerp torturat per un desig irreprimible d’estar rodejat de nens. En realitat, el film aborda la pederàstia, encara que ho fa de forma esbiaixada, entrevista, al·ludida, sense efectismes ni truculències. La projecció ha coincidit amb la polèmica que empaita la pel·lícula a causa del rodatge amb nens, els progenitors dels quals ignoraven que el film planteja la pedofília, fet que ha provocat que Ulrich Seidl cancel·li la seva visita al festival basc. El film sembla que en un primer moment abordi qüestions com la solitud i la vellesa però, mica a mica, veiem com es centra en els trastorns mentals, la ferida interior d’Ewald, el turment interior que el tortura. En honor de Seidl cal esmentar que tot i lo escandalós del tema, defuig el to ofensiu o l’escarni que sovint l’ha caracteritzat. 

      Un altre cineasta europeu, el danès Frelle Petersen, competeix amb “Forever” per parlar d’una família tradicional danesa que veu truncada la seva vida diària per fets luctuosos com la mort d’un fill. Un trasbals familiar que afecta a tothom, des dels progenitors ja grans a la germana (Jette Sondergaard), una dona casada que pateix per les dificultats d’un embaràs que no arriba. Aquesta sotragada és mostrada el·lípticament en la pel·lícula, com un buit que l’espectador ha d’omplir, fet que trenca el film en dues meitats clarament diferenciades. Comença un temps d’estancament i la vida s’atura enmig de les dificultats de gestionar el dol. A partir d’aquest moment, el film també s’atura i es prodiga amb moments morts, recreant-se en el dolor col·lectiu, llepant-se les ferides. Una proposta que afronta el trauma de la mort d’un ésser estimat però la seva contenció i dilatació en el tractament dilueix la seva força.

      També en la Secció Oficial, la cineasta nord-americana Marian Mathias s’ha estrenat amb un film modest, de caire independent, “Runner”, focalitzat en una Amèrica interior desolada en un temps indeterminat. Es detecten rastres de la pintura del buit d’Edward Hopper, deutes del cinema de Terrence Malick de “Males terres” (1973), ressons del cinema nihilista de Béla Tarr o un personatge femení que queda orfe i en la intempèrie que ens recorda els personatges femenins innocents en entorns hostils d’arrel bressonians. Malauradament, el resultat final és força soporífer i les diverses influències sembla que han patit una mala digestió. Tot i això hi ha apunts remarcables, guspires, com el tractament paisatgístic, enmig d’un pobre conjunt.

Obrir Europa en canal

       A la secció Perles s’ha pogut veure, procedent de Canes, la darrera proposta del cineasta romanès Christian Mungiu, “R.M.N.”, guanyador de la Palma d’Or per la seva segona pel·lícula “4 meses, 3 semanas, 2 días” l’any 2007. Mungiu explica la història d’un immigrant romanès, Matthias (Marin Grigori), que fuig d’Alemanya després de provocar un incident a l’escorxador on treballa. Després d’escapar del país arriba a casa seva, a Transilvània, enmig de les festes nadalenques, i es retroba amb la dona, amb qui no s’estimen, el fill, terriblement espantat per unes visions en el bosc de camí a l’escola, i el seu pare, Otto, molt malalt. Al seu poble es relacionarà amb una antiga nòvia, Csilla (Judith State), ara directora d’una panificadora que necessita mà d’obra. Matthias, esser introvertit, de maneres agressives, li costa trobar el seu lloc i va ben desorientat i perdut.

    Un conflicte general trasbalsarà la petita comunitat, l’arribada de tres immigrants de Sri Lanka per treballar a la panificadora local. Un fet que desvetlla una descontrolada onada de rebuig i de racisme. De fet, ja ens trobem en una petita comunitat de base precària, una comunitat multiètnica conformada per hongaresos, alemanys, romanesos o gitanos. Mungiu, que ha dit inspirar-se en fets ocorreguts al seu país, afronta temes que sacsegen la convivència romanesa, al·ludit clarament amb l’acrònim del títol. Així tenim un moment crucial, privilegiat, una assemblea multitudinària local, filmada en un pla fix que dura molts minuts, una mostra perfecta de les intencions, però també de la potent i elaborada realització de Mungiu. Però Mungiu obre l’arc i acaba parlant, de retruc, d’Europa, a través del fenomen latent de la immigració o el racisme i el feixisme. Un film carregat d’amenaces reals però també al·legòriques, com el perill ocult, difús i imprecís, de l’entorn muntanyenc, cas dels ossos salvatges. Un film sobre els temors que recorren Europa.

‍