76è Festival de Canes posa l’accent en l’horror

76è Festival de Canes posa l’accent en l’horror

Resulta un plaer poder viure i explicar una jornada de cinema d’altura, pràcticament rodona, en el 76è Festival de Canes, amb films de relleu en la Secció Oficial dignes de guardó. Així, el director britànic Jonathan Glazer participa per primera vegada en la Secció Oficial amb un film tan glacial com perfecte sobre l’horror dels camps d’extermini nazi “The Zone of Interest”. D’altra banda, el cineasta turc Nuri Bilge Ceylan presenta opcions per guanyar la seva segona Palma d’Or després de “Silencio de invierno” (2014) amb un esplèndid film melancòlic sobre el pes de la vida, “About Dry Grasses/Les herbes sèches”.

   També s’ha projectat en Secció Oficial la colpidora cinta tunisiana “Les filles d’Olfa” de la realitzadora Kaouther Ben Hania inspirada en fets reals protagonitzats per una família, les dues filles grans de la qual van abandonar casa seva per anar a Líbia amb l’estat islàmic. La pel·lícula juga amb el cinema dins del cinema amb actrius professionals i la mateixa mare i les dues filles petites interpretant-se a elles mateixes. Una obra híbrida que tot i l’artifici resulta exemplar a l’hora de transmetre tota la veritat i el dolor. Una pel·lícula que parla de les dones al Nord d’Àfrica, de religió i de societat, i que resumeix perfectament el daltabaix dels últims anys des de  la irrupció del gihaidisme. Un corprenedor film que posa les vivències d’aquestes tres dones en el mig del relat.

La banalitat del mal

    El director britànic de la pertorbadora fantasia “Under the Skin”(2013)- amb Scarlett Johansson com a extraterrestre-, ha presentat una coproducció entre Estats Units, Regne Unit i Polònia, “The Zone of Interest”, amb guió d’ell mateix tot adaptant la novel·la homònima de Martin Amis. El comandant d'Auschwitz, Rudolf Höss (Christian Friedel), i la seva dona, Hedwig (Sandra Hüller), viuen  una bona vida amb els seus fills i el servei domèstic en un pavelló amb un jardí al costat mateix dels murs del campament d’extermini. 

     Un film abstracte, de planificació geomètrica, de format cerebral, serveix per posar de manifest la vida tranquil·la d’un família alemanya completament aliena a l’horror que es viu dins del camp. El genocidi i l’atrocitat no es mostra mai en pantalla amb imatges ja que queda relegat al fora de pantalla, un espai off. Una manera indirecta de presentar la bestialitat humana la qual es fa present, sobretot, a través d’una impecable i implacable banda de so, això com també a través de les converses i accions de la família de Höss o les reunions d’alts comandaments per planificar la gegantina carnisseria.

   Glazer treballa el so, buscant l’esgarrifança, deixant la pantalla en ocasions buida d’imatges amb fons blanc o vermell. També inclou fragments fantàstics, com imatges d’un negatiu fotogràfic, associats al món dels contes. Un film nu sobre la banalitat del mal que apel·la a la intel·ligència per parlar de la barbàrie i que no sé si podrà arribar a colpir a un públic més propens a l’explicitat o a la mostració gràfica generosa de qualsevol disbarat. 

El pes de la vida

      Premiat també amb el Gran Premi del Jurat en dues ocasions - “Érase una vez en Anatolia” (2011) i “Uzak” (2002) -; o guanyador del premi a millor director per “Tres monos” (2008), Ceylan ha presentat “Les herbes sèches”, una coproducció turca, francesa, alemanya i sueca, de més de tres hores de durada, rodada en un poble remot d'Anatòlia. El film reposa sobretot en Samet, professor d'art, que arriba com els últims anys a una escola per començar el curs mentre s’hostatja a casa d’un vell amic en un paisatge colgat de neu. 

      Un film portentós que ens parla de l’individualisme, l’egoisme i el desencís de Samir, un personatge sovint deplorable, arrogant, egòlatre. Ceylan, a través d’aquest personatge, du a terme una operació de posar-se el mirall al davant. Un cinema de la melancolia que reflexiona sobre la vida des de l’edat madura, quan comença el davallar de la vida. Cert que parla de moltes coses, però totes elles ajuden a conformar el mapa personal i vital de cadascú. Parla de l’amistat i de l’amor, però també de la militància política i el compromís o la inutilitat d’aquesta implicació.

     Resulta cabdal la seva trobada amb Nuray, ella mateixa mestra i dibuixant, militant d’esquerres que va patir un atemptat i porta una pròtesi després de perdre una cama. També resulta molt rellevant la relació de Samir amb una adolescent a l’escola, una nena que adora al seu professor i alhora és capaç de dir que és assetjada per ell. Més enllà de l’atmosfera meteorològica ineludible que reforça la duresa i l’hostilitat de l’entorn, el film mostra també fotografies de personatges enquadrats en el seu entorn, el paisatge humà, obres del propi Samir com s’acaba revelant més tard.

Joan Millaret Valls (AMIC)