Es pon el sol al bosc, és hora de l’eterna cordura.

Sóc dona i, com l'arbre que  arrela amb conviccions molt potents,  creixo dreta sobre la terra i m’enlairo cap al cel.  Ben arrelada , coexisteixo entre el mon subterrani de l’infern i el cel eteri.

El meu cos nu és espai d'oració i creació, i el meu ventre l’oracle de la vida.

Els meus pits amables, un lloc que desperta la sensibilitat transcendent i que predisposa les teves carícies, tu home ardent.

Els meus braços, com branques resilents,  t’acullen abraçant-te amb una força flexible. Les meves mans, com les fulles, et busquen per recorre’t amb la tendresa de la primavera i amb la presa d’una passió intensa.

Les teves mans arriben a la meva cintura encaixen i tota jo m’estremeixo al comprendre el desig. Els meus malucs ja t’esperen, preàmbul de la meva part més sagrada, i amb el convenciment que han entès el nostre llenguatge. Ens rebolquem en una catifa de fulles amb olor de melangia i oblido records, tot és present.

Abraça’m ara que cau la tarda! Abraça’m fins fer-me tremolar! Sento com vola el temps per les alçades i cauen totes les pors. Ens acariciem amb passió el rostre, el coll, els pits, les natges...  Ens deixem guiar pel diàleg de les nostres pells. Ens besem fins perdre’ns amb llavis ardents i el desig creix.  

Aleshores totes les portes s’obren, l’energia del cel es propaga a la terra.  Els nostres clams amb els sons d’ocells es barregen. I com una pluja d’estiu les llavors es sembren, simbiosi poderosa de cel i terra.

Olor de terra humida després d’una nit de pluja, màgia de dues animes.

Silenci i humilitat.

El matí arriba quan estem desperts i hi ha en nosaltres una matinada.

‍