Trànsit dolorós a l’edat adulta 

    El realitzador nord-americà James Gray segueix apostant pel melodrama social i familiar, amb la seva calidesa habitual, amb “Armageddon Time” després de films com “Two Lovers” (2008) o “The immigrant” (2013). En aquest film, escrit per ell mateix, Gray explora els lligams familiars associats, principalment, al motiu de la immigració, nucli fundacional del somni americà. Ens trobem en una família d’ascendents jueus, als anys 80, durant la presidència de Ronald Reagan, uns anys de plom que van fer reviure l’amenaça de destrucció nuclear del planeta, ingredient que clarifica el títol apocalíptic del film. 

      El protagonista principal és el germà petit, Paul Graff (Banks Repeta), que coneixerà un company de classe de color, Johnny (Jaylin Webb), i entre bromes i malifetes es faran companys  inseparables. Els incidents i les males influències faran, però, que els pares l’acabin inscrivint en una escola privada per les elits, amb famílies que hi aboquen diners com els Trump, segellant el punt de no retorn de la seva camaraderia. En l’atenció que el director posa en l’entorn domèstic de Paul, destaquen els rols de la mare, Esther Graff (Anne Hathaway), i del pare, Irving Graff (Jeremy Strong).

      El film també treballa amb amor i delicadesa la relació de Paul amb el seu avi, Aaron Rabinowitz (Anthony Hopkins), un referent ineludible per ell, un pou de saviesa, un company que dona bons consells, un confident. En aquest punt, el film s’obra al pes del passat, a la reivindicació de les arrels i els valors de la transmissió. “Armageddon time” parla, de fet, sobre les injustícies de la vida i d’una societat americana construïda sobre el racisme, tal com fa palès l’evolució dels esdeveniments i de l’amistat dels dos companys d’escola protagonistes. 

       Gray incideix en aquesta fractura que no fa altre cosa que perpetuar les desigualtats socials, en què sembla prevaldre la lluita per la supervivència a qualsevol preu.  James Gray ens deixa un retrat costumista d’un temps i d’un país, que sovint es mou entre la comèdia i el melodrama. I filma aquest trànsit a l’edat adulta amb pulcritud, donant mostres del seu habitual segell cinematogràfic deutor del classicisme més elegant però també més contingut.  

‍