“As bestas” de Rodrigo Sorogoyen

“As bestas” de Rodrigo Sorogoyen

Veïnatges tòxics

      Finalment arriba als cinemes un dels grans títols espanyols d’enguany, “As bestas” de Rodrigo Sorogoyen, després de causar sensació als festivals internacionals de cinema per on passat, com els de Canes, Sant Sebastià o Sitges. El director de “Que Dios nos perdone” (2016) – Conxa de Plata al millor guió –, “El reino” (2020) – guanyadora de diversos Goya, entre els quals el de millor direcció i guió – o la sèrie televisiva “Antidisturbios”, ens presenta, de la mà de la guionista Isabel Peña, una parella francesa, Antoine (Denis Ménochet) i Olga (Marina Foïs), instal·lats en un entorn rural gallec. 

       Aquest projecte de vida al camp, però, es veurà torpedinat per l'assetjament quasi tribal d'una família veïna de la zona, els germans Anta, molestos per la presència d'uns estrangers nouvinguts. De fons, batega també la hostilitat envers aquests nous pagesos perquè es van significar contra la proposta d’una empresa d’energies renovables que havia de garantir uns guanys econòmics pels pagesos de l’aldea.

      Inspirat lliurement en un tràgic episodi de la crònica negre gallega, “El crim de Santaoalla”,  el film presenta unes relacions de veïnatge filtrades per una destructiva pulsió atàvica. Un primitivisme i una barbàrie associat a la ruralitat, al camp profund, reforçat en el seu mateix títol, o en una seqüència reveladora de doma i sotmetiment d’un cavall a càrrec d’un grup d’homes. L’entorn natural dibuixa un paisatge quasi de western, gènere assentat sobre la confrontació entre esperit civilitzador i un món salvatge i antic.

       Sorogoyen demostra un talent indiscutible en la creació de climes de tensió insuportable i d’atmosferes asfixiants. En aquest malestar crònic hi contribueix de forma decisiva el personatge interpretat per Luis Zahera, un veí devorat per la malícia, l’agressivitat verbal o la intimidació als altres. Després el film fa un tomb vers la segona meitat i reposa més sobre el personatge d’Olga, moguda per la voluntat insubornable de seguir endavant tot i els impediments, entregada en cos i ànima a trobar el seu company desaparegut enmig del silenci general.

      Una pel·lícula extraordinària, magistral, amb escenes potentíssims, amb una corrent subterrània magmàtica a punt de rebentar-ho tot, i que confirma la gran força narrativa i cinematogràfica de Rodrigo Sorogoyen. Un film sobre el món a pagès confrontat als reptes de futur que pot dialogar perfectament amb el millor film català i espanyol de l’any, “Alcarràs” de Carla Simon, o, també, amb la molt interessant

Joan Millaret Valls