El veterà cineasta alemany Wim Wenders, present enguany per partida doble a Canes, ha presentat en Secció Oficial la preciosa, ascètica i commovedora pel·lícula japonesa “Perfect Days” a la recerca de la seva segona Palma d’Or després de guanyar-la per primera vegada amb “París, Texas” (1984). D’altra banda, la realitzadora italiana Alice Rohrwacher torna a competició amb “La Chimera” després de “Lázaro feliz”(2018) - premi al millor guió - i ho fa amb una pel·lícula plena de màgia i encís sobre una colla de profanadors de tombes guiats per un il·luminat arqueòleg estranger en terra estranya. 

    D’altra banda, una tercera pel·lícula a competició, ”L’eté dernier” de Catherine Breillat - cineasta francesa que retorna a la competició després de “Une vieille maîtresse” (2007) – , explica una història amb guió propi de Breillat sobre una advocada d'alt perfil, Ana (Léa Drucker), que té una aventura sexual amb el seu fillastre de 17 anys, Théo (Samuel Kircher). Aquest fet escandalós que podria posar en perill la seva carrera i trencar la família d’Ana i el seu marit, Pierre (Olivier Rabourdin), obté uns resultats modestos i convencionals en pantalla. El caràcter pertorbador de la història es dilueix i emergeix, però, el xoc del món adult i l’adolescent, la duresa contra la ingenuïtat.

Ascetisme vital

    Després de projectar-se en sessió especial el seu esplèndid documental rodat en 3D “Anselm”, Wim Wenders fa mèrits per optar a la seva segona Palma d’Or amb “Perfect Days”. Wenders ha estat guardonat també a Canes amb el premi a millor director “Cielo sobre Berlín” (1987), el Gran Premi del Jurat per “Tan lejos, tan cerca”(1993) o el Premi Especial de la secció paral·lela Una Certa Mirada pel seu documental “La sal de la tierra” (2014). Després de rodar al Japó el seu documental “Tokyo-ga” (1985), resseguint en part les petjades del gran cineasta japonès Yasujiro Ozu, Wenders torna al país nipó per rodar un guió d’ell mateix i Takuma Takasaki. El film es centra en un home que treballa com a netejador de lavabos a Tòquio i que duu una vida senzilla i plena. 

      Es tracta d’un home de poques paraules, feliç i satisfet en la seva calculada i metòdica rutina. Hàbits consistents, més enllà de la mecànica feina diària, en registrar diàriament fotos dels arbres del parc on va a menjar, llegir novel·les de forma constant o escoltar clàssics del rock, sempre amb cintes de casset, com Van Morrison. Una successió d’encontres fortuïts ajuden a revelar poc a poc el seu passat mentre els esdeveniments l’empenyen a viure en renovada plenitud a partir de les petites coses i amb l’aparició de noves inquietuds. Pel·lícula preciosa i història minimalista que recupera velles aromes i antics flaires del cinema d’Ozu, sobretot en les escenes del bar freqüentat per aquest personatge.

   Saqueig transcendental

    “La Chimera” d’Alice Rohrwacher - guanyadora del Gran Premi de Canes per “Le maraviglie” (2014) -. és una producció entre Itàlia, França i Suïssa, amb guió d’ella mateixa, i ambientada a la dècada dels 80 en una zona costanera del Mar Tirrena en el món clandestí dels saquejadors de tombes. Una pel·lícula coral, amb personatges situats en els marges, desposseïts i desarrelats i, sobretot, focalitzada en un jove arqueòleg anglès, Arthur (Josh O'Connor), que guia aquesta colla de pirates a la recerca de tresors, troballes antigues, pel tràfic il·legal. 

     Un personatge que sembla d’un altre món, una espècie de mèdium que connecta amb el submón dels morts, que entra en estat de trànsit quan detecta restes funeràries etrusques. Episodis de trastorn que es mostren sovint invertint la pantalla, subvertint-la, imprimint inestabilitat al conjunt. El film de Rohrwacher també dibuixa una història melodramàtica romàntica entre el noi i una mare soltera, també evoca visions  i moments fantàstics i, a més, afegeix la interpretació de cançons que subratllen els fets creant moments irreals. Completa el repartiment Carol Duarte, Alba Rohrwacher o Isabella Rossellini.   

‍

‍