Messianisme arabitzant

     Denis Villeneuve segueix al capdavant d’aquesta segona part del relat ‘Dune’, adaptació cinematogràfica de la novel·la de ciència-ficció homònima de Frank Herbert. El realitzador canadenc imprimeix de nou la seva concepció faraònica al projecte i reprèn la història dels clans dels Atreides anorreats presentant uns errants Paul Atreides (Timothée Chalamet) i la  seva mare, Lady Jessica (Rebeca Fergusson), en el desert d’Arrakis. Tot i les suspicàcies dels Fremen, Paul i la seva mare aprenen a conviure fins a la seva integració en la societat d’aquests habitants del desert, els quals segueixes sabotejant les gegantines recol·lectores d’espècia dels Harkonnen que estan espoliant el planeta Arrakis.

     Si la primera part de ‘Dune’ reposava en el camí de la forja d'un heroi, el paper d’un escollit,  la fusta d’un líder, Paul Atreides (Timothée Chalamet), ara s’aprofundeix en el caràcter mític de Paul, envoltat d’una aura progressivament messiànica. Punt en el qual Denis Villeneuve s’apropa més que mai al film-epopeia ‘Lawrence d'Aràbia’ (1962, David Lean). El caràcter llegendari de Paul es va constituint  a través de  creences i premonicions dels Fremen, la seva assumpció d’un nom de guerra com Usul Muab’Dib, la seva maduració personal i fets concrets com aprendre a cavalcar els gegantins i mortífers cucs del desert com els experts Fremen o excel·lir en els combats contra els temibles i sanguinaris Harkonnen. 

       Aquí un Paul deïficat, que desvetlla l’admiració dels Fremen, farà com Lawrence d’Aràbia quan s’encarregava d’agrupar les tribus àrabs en contra de l’imperi otomà. En aquest món arabitzant d’Arraquis, el líder Stilgar (Javier Bardem) encarna d’alguna manera la deriva més fonamentalista dels Fremen. I també les percepcions influents de Lady Jessica, com un oracle, acabaran arrossegant la història indefugiblement cap a una guerra santa contra els Harkonnen, batalla total de la qual s’ocuparà la futura tercera part. Les visions entrevistes que Paul té de la noia  Chani (Zendaya) de la tribu dels Fremen en el primer ‘Dune’ ara es fan realitat més que mai i ambdós convergeixen en una història d’amor romàntic que no pot tapar, però, les progressives desavinences. 

      Denis Villeneuve excel·leix de nou en aquesta segona part en la seva posada en escena, tant vistosa com virtuosa, encara que els ingredients per fer de ‘Dune. Part 2’ una experiència immersiva, una pel·lícula captivadora, una experiència subjugadora, com era la fenomenal primera part, no s’assoleixen. Una segona part que peca de força dispersió, de multiplicació de veus, d’atropellament narratiu. L’aposta per l’èpica i l’espectacularitat ha provocat en aquest represa bandejar la fisicitat, el caràcter matèric, l’organicisme de la primer part, en favor d’un major èmfasis en detriment d’aconseguir moments més atmosfèrics. Més pretenciositat i menys elegància. 

‍