El ball, una passió

El ball, una passió

Quan em pregunten en quin moment de la vida em vaig adonar que volia ser ballarina, la resposta és fàcil i contundent.
” Mai vaig voler ser ballarina, sempre vaig saber que ho era”.
La música, com una prolongació de la meva persona o una extremitat mes, unida directament a la meva ànima, dirigia la meva vida.
Els meus pares no van decidir dur-me a classes de Ballet, jo els vaig obligar a fer-ho i encara que no existissin els mitjans, el meu anhel era tan gran que tot l'univers va conspirar per a complir el meu desig.
Així diria Paulo Coelho en el seu llibre “L'Alquimista”: “quan desitges una cosa amb tota l'ànima, tot l'univers conspira per a oferirte-la.
Com anècdota, als 4 anys, estiuejant amb tota la meva família en un petit poble de la comarca catalana, vaig desaparèixer entre la multitud. Els meus pares i els meus cinc germans grans em van buscar desesperadament, mentre jo ballava feliçment seguint el ritme de l'orquestra municipal que marxava pels carrers. Evidentment, el meu destí estava escrit, o potser, la meva passió incontenible per la dansa ho va coreografià.
Hores i hores d'incansable cansament, una constant lluita plena de sacrificis en pro a l'amor a l'art, un constant cult al ritme irrefrenable del propi cos, esclavitud a la llibertat d'expressió i venda directa a l'engròs de l'ànima al diable interior del perfeccionisme.
Després del glamour (atractiu) de les llums, els aplaudiments, els vestuaris de somni, el maquillatge, viatges amb totes les despeses pagades i el constant aliment de l' ego disfressat d'artista, s'amaga l'altre costat de la lluna. El dolor de les interminables lesions físiques, nomenant les psicològiques (bulímia, anorèxia, ansietat…), el rebuig al propi cos, esclau del mirall i mai prou perfecte. La necessitat de ser adulat pel treball bé fet, tan poques vegades agraït. La competència amb un mateix o els altres i l'abús psicològic de coreògrafs i directors artístics que utilitzen les teves ànsies de ballar com instrument manipulador al seu lliure albir.

Tanmateix, el meu cor de ballarina, la que va penjar les sabatilles anys enrere, encara s'emociona en un pas de deux, entre la meva ànima i el meu cos, mentre l'eterna melodia de l'agraïment a la vida per deixar-me viure del que més estimo, i m'acompanya en la resta del camí.
Com sempre dic: “jo no vaig triar ballar, el ball em va triar en a mi” i després del teló, solament em queda aplaudir el mèrit d'aconseguir el meu somni.


Eva T.Font