Després de participar amb ‘Tres pisos’ en Secció Oficial a Canes 2021,         Nanni Moretti torna a la competició amb un film intel·ligent, entranyable i emotiu, “El sol del futuro/Il sol dell’Avvenire”, on el cineasta italià es despulla en tota la seva generositat i bonhomia. D’altra banda, el realitzador francovietnamita Tran Anh Hung retorna a Canes després de guanyar la Càmera d’Or a la millor primera pel·lícula per “L'olor de la papaia verda” (1993) amb una obra d’exquisida bellesa, rodada a França, “La pasión de Dodin Bouffant”, adaptació de la novel·la de Marcel Rouff, “La Vie et la passion de Dodin-Bouffant gourmet”.

   Fora de la competició cal assenyalar la sessió especial protagonitzada pel japonès Takeshi Kitano i el seu film de samurais “Kubi”, adaptació d’una història pròpia. Kitano, que retorna a Canes després de competir-hi amb “Outrage” (2010), ens depara a “Kubi” una festa celebrativa del cinema de samurais feta amb ironia i molta acció a partir d’una trama embolicada i farcida de personatges que Kitano va presentant ininterrompudament. El resultat és un alegre i vistós carrusel de decapitacions, harakiris, senyors feudals sanguinaris, batusses a espasa, samurais gais i, també, acudits i gràcies protagonitzades pel mateix Kitano en un paper de bromista cap d’un clan. 

Autoficció de Moretti

    Nanni Moretti, més enllà de la seva darrera participació amb ‘Tres pisos’, també havia competit en Secció Oficial amb films melodramàtics tan entranyables i commovedors com “Caro diario’ (1993), “Habemus Papam” (2011) i ‘Mia madre’ (2015), guanyant la la Palma d’Or del certament francès amb “La habitación del hijo” (2001). Ara, a “El sol del futuro”, Moretti és també el guionista, al costat de Francesca Marciano, Federica Pontremoli i Valia Santella.

     El cineasta italià ens delecta amb una pel·lícula de cinema dins del cinema on ell mateix esdevé Giovanni, reconegut cineasta italià, que està rodant la seva nova pel·lícula després de 5 anys d’aturada. Giovanni retrata d’una agrupació del Partit Comunista Italià el 1956 enmig de la revolta hongaresa, esclafada pels tancs soviètics, i com aquests fets posen en qüestió la línia oficial del partit de suport total a la URSS. 

    Moretti ens parla de política però sobretot ens parla de cinema. És un film autorreflexiu, una mena de “Fellini 8 ½” – citat explícitament en el film -, en el qual es posa de manifest la seva actitud davant el cinema com a art expressiu, connectant amb una tradició de cinema europeu d’autor on cada línia de guió o filmació d’una escena ha d’obeir a uns criteris ètics i morals. Moretti juga de forma brillant i bonica al compàs  metacinematogràfic, amb diferents capes i pel·lícules a l`hora. Un film ple de cites i referències, i farcit també de cançons i de números cantats, digressions absolutament encisadores.

      Giovanni és un home desbordat, aclaparat, ja que més enllà del problemes intrínsecs en un rodatge, el paper dels productors o la qüestió del finançament, Giovanni forma part d’una parella en crisi. La seva dona, Paola (Margherita Buy), productora que per primera vegada posa diners per un projecte d’un cineasta jove després de coproduïr sempre les pel·lícules del seu marit, ara visita el psicòleg per engegar els tràmits de separació. A més, la seva filla s’enamora d’un home més gran i es mostra disposada a casar-s’hi i a abandonar el niu familiar.

      Un film melancòlic i desencisat, en consonància amb un cineasta i una generació que sembla acomiadar-se del cinema, rematat, però, per un final exultant i esperançador, un cant a la col·lectivitat en marxa. Completen el repartiment també actors com Silvio Orlando, Barbora Babulova o el francès Mathieu Amalric.

Amor que es cou entre fogons

    El cineasta Tran Anh Hung filma amb extrema elegància, amb una posada en escena cerimoniosa, una gran història d'amor ambientada al món de l’alta cuina francesa l’any 1885 entre la cuinera Eugénie (Juliette Binoche) i el famós gourmet Dodin (Benoît Magimel), els quals porten treballant plegats durant els darrers 20 anys. Amb una càmera flotant, sempre amb moviments suaus i constants, el cineasta filma una magnífica coreografia de persones i plats, una dansa de cossos i menjars, de gran solemnitat i preciosa estètica. Es combina la pràctica de la gastronomia, el procés de la cocció dels aliments i la preparació de plats exquisits per satisfer paladars exigents, enmig de la respectiva admiració mútua. 

     El romanticisme, però, sobrevola l’atmosfera tot i que Eugénie fa prevaldre per damunt de tot la seva llibertat personal i sempre ha refusat casar-se amb Dodin. En aquest context, una seqüència cobra cabal importància, la vetllada en què Dodin decideix cuinar per a ella convertint la preparació dels plats en una fastuosa declaració d’amor i la petició consegüent de matrimoni. No cal dir que Juliette Binoche -  “El pacient anglès” (1996), “Chocolat” (2001) o “Cosmópolis” (2012) i Benoît Magimel  - “Pacifiction” (2022), “Petites mentides sense importància” (2010), “La pianista” (2001) - resulten commovedors en els seus respectius papers. 

‍