Kaurismaki desarma Canes amb la seva senzillesa

Kaurismaki desarma Canes amb la seva senzillesa

La Secció Oficial ens ha regalat la darrera i excepcional tragicomèdia social del finès Aki Kaurismaki, “Fallen Leaves”, qui retorna a la competició després de concursar-hi amb films com “Le Havre” (2011)  o “Un hombre sin pasado” (2002). D’altra banda, Jessica Hausner amb la pertorbadora “Club Zero” torna a la competició després de “Little Joe” (2019), la seva primera pel·lícula en anglès, premiada a la millor interpretació femenina per Emily Beecham.

    Fora de la Secció Oficial, entre les nombroses sessions especials programades, hem pogut veure el biopic convencional i planer “Bonnard, Pierre et Marthe”, pel·lícula francesa  de Martin Provost. Un film d’època que cobreix la llarga relació amorosa entre el pintor Pierre Bonnard (Vincent Macaigne) i la seva amant i futura esposa, Marthe (Cécile de France). Un film que ha aconseguit que un excel·lent actor com és Macaigne resti eclipsat del tot per culpa del propi encotillament que imposa el format.

    Un dels esdeveniments de la present edició ha estat el retorn al Festival del cineasta espanyol Víctor Erice amb “Cerrar los ojos”. Ho ha fet 40 anys després de la seva primera incursió a Canes amb “El Sud” i 31 anys des de que “El sol del membrillo” (1992) obtingués el Premi del Jurat i el Premi Fipresci. El quart llargmetratge de ficció d’Erice compta amb guió del mateix Erice i de Michel Gaztambide - guanyador d'un Goya per “No habrá paz para los malvados” (2011, Enrique Urbizu) -, i està protagonitzat per Manolo Solo, José Coronado, Ana Torrent o María León. La projecció s’ha envoltat de polèmica, però, quan ha transcendit que la pel·lícula no ha entrat a Secció Oficial per decisió del president del Festival, provocant de retruc l’absència del cineasta espanyol que no ha volgut acompanyar la seva pel·lícula a Canes.

Depurada miniatura romántica 

       Aki Kaurismaki fa mèrits per merèixer amb “Fallen Leaves” la seva primera Palma d’Or després d’intentar-ho quatre vegades més en el certamen francès. I és el que el finès, tot i una filmografia admirable, arrossega un bagatge de guardons prou injust que contempla únicament el Gran Premi a la millor interpretació femenina per “Luces en el atardecer” (2006). L’actual “Fallen Leaves” vindria a ser la quarta part de la seva anomenada trilogia sobre la classe treballadora formada per “Ombres en el Paradís” (1986), “Ariel” (1988)  i ”La noia de la fàbrica de mistos” (1990). 

     De nou retrobem els personatges solitaris de la seva filmografia, habitants dels marges de la ciutat, sovint treballadors precaris, éssers entranyables tots ells redimits finalment per la troballa de l’amor o la felicitat. La parella protagonista (Alma Pöysti i Jussi Vatanen)  es troben per casualitat una nit en un bar de karaoke d’Helsinki i s’enamoren a primera vista. Després d’entrebancs - com l’addicció etílica del noi -, malentesos i accidents, ambdós aconsegueixen finalment estar junts en un final chaplinià.

    “Fallen Leaves” és una nova pel·lícula farcida d’humanitat, d’amor, de tendresa i de melancolia. I, novament, tenim la concepció estètica ben reconeixible de Kaurismaki, conformada per la seva senzillesa, el seu minimalisme, el seu estatisme, el laconisme dels actors, el colorisme en vestits i decorats, la presència de gossos perduts i les cites referencials cinèfiles. Una miniatura cinematogràfica tan adorable com admirable.

Una qüestió de fe cega

     “Club Zero” de Jessica Hausner, amb guió d’ella mateixa i Géraldine Bájart, és un coproducció austríaca, britànica, alemanya, francesa i danesa, que compta amb el protagonisme de Mia Wasikowska com a l’educadora Miss Novak que s'incorpora a una escola privada per impartir un seminari innovador per canviar els hàbits alimentaris a través de la conscienciació. La directora de la multipremiada “Lourdes” (2009), que va participar també a la secció Una Certa Mirada amb “Lovely Rita“ (2001), “Hotel” (2004) o “Amour Fou” (2014), tornar a rodar amb anglès després de “Litte Joe” i  presenta a “Club Zero” un film visionari i enigmàtic sobre la qüestió de la nutrició dut fins a l’extrem, la no ingerència d’aliments, i els seus imprevistos resultats.

     En un estil asèptic i fred, una realització mil·limètrica, Hausner difumina els límits entre protesta i consciència ecològica i el comportament sectari fanàtic que se’n deriva. Així, través de la fe, la creença cega, es pot arribar a no menjar res i purificar el teu cos i la teva ment. Un pas previ per a ingressar en el cercle tancat del Club Zero, segons aquesta professora il·luminada, que et durà a un estadi elevat, quasi espiritual, una mena de reencarnació. 

    Un film problemàtic, tèrbol i torbador, que fa un retrat punyent i inclement de les classes benestants i el seu esnobisme ecològic i alimentari, i també, de les seves escoles d’elit i del món de l’ensenyança. Un film de caire visionari i futurista, encara que ben arrelat en la nostra societat, que ressona com un crit d’alarma desesperat davant del nostre món. Un entorn on preval la manca de llaços estrets i emotius entre pares i fills sota l’embolcall de la superficialitat, la moda o el consumisme. Un territori propici a l’autodestrucció i un camp abonat al predicament de qualsevol bajanada. 

 

Joan Millaret Valls (AMIC)