Necessita l’eternitat un principi? Si l’eternitat és, per definició, infinita, aleshores podria semblar que no precisa un principi. Però, en canvi, no ha de tenir un principi perquè deixaria de ser eterna. Per tant, no s’hi val a dir que a partir d’un Big Bang l’espai-temps i la resta de dimensions correran de forma infinita. Això ens aboca a pensar en una obsessió dels filòsofs de tots els temps: l’existència, o no, d’una causa primera. La causa primera acostuma a relacionar-se amb Déu. Però curiosament Déu és infinit; o sigui que ni tan sols ell pot identificar-se com una causa primera.

L’existència d’un Big Bang com a començament de l’Univers, tal com el coneixem avui en dia, significa que l’Univers és finit. Però hi ha alternatives al Big Bang que ens parlen d’un Univers infinit. Un Univers etern.

L’eternitat, pel que he esmentat, implica la inexistència d’una causa primera. Això vol dir que si ens endinsem, encara que sigui de forma teòrica, en el passat, no trobarem mai un inici i, de la mateixa manera, si ens projectem vers el futur, no hi trobarem un acabament. Podria ser, com insinuen alguns cosmòlegs, que existissin etapes, per exemple, amb absència de temps, formant part del teixit de la història de l’Univers. Podria ser també que altres dimensions deixessin de comportar-se com ho fan habitualment, però tot plegat dins d’una estructura eterna.

L’eternitat és un concepte de difícil tractament, com succeeix amb el “tot” o el “no-res”, però al mateix temps esdevé indispensable per relacionar, per exemple, el cafè dels matins amb els moviments dels estels. És un tipus de concepte que acostuma a deixar-se de banda per sonar potser massa pretensiós o per centrar-nos, al cap i a la fi, en la nostra adaptació a l’existència diària.

‍

http://entrevistalia.blog.cat/leternitat/

‍