La culpa és teva

La culpa és teva

Sembla ser que als nostres dies hi ha molts discursos que culpen a l’individu de les circumstàncies que li toca viure. Un discurs que qualla força en aquells que, com a mínim, tenen fortalesa econòmica; una versió de tantes del ressentit “somni americà”.

Quan un individu té força opcions per triar és culpa d’ell, ens diuen, si escull la dolenta. Cal oblidar l’atzar. Cal oblidar que la mateixa opció en mans d’un altre individu igual fóra una tria excel·lent. Cal centrar-se en la llibertat per acabar en la conclusió que som els amos del nostre propi destí.

I van més enllà els cercadors de culpables. Si ets una persona tòxica és per culpa teva. I sense anar tan lluny, si no ets positiu és culpa teva. I anant molt lluny, dins el terreny filosòfic de les pseudociències, si tens una malaltia és culpa teva, de res més, de ningú més..

Certament és encisadora la idea de poder canviar l’entorn i de poder canviar les nostres actituds amb el pensament. El pensament ve a ser, aleshores, com una vareta màgica. Però ens oblidem del cos, sempre fusionat amb el pensament. I ens oblidem dels altres, amb els seus desitjos, somnis, patiments…I ens oblidem dels canvis en l’entorn, tan i tan atzarosos.

La culpa s’aclofa entorn nostre, quan ens creiem aquesta mena de discursos, molts d’ells recolzats en frases d’antics filòsofs. No hi ha res pitjor que sentir-nos culpables de les nostres misèries, de les circumstàncies negatives…

Proposo agafar un o dos llibres que ens pretenen ajudar i donar-los la volta, extreure, en un exercici de reflexió profunda, les incorreccions, els paranys, les falsedats. I observar com els llibres comencen a diluir-se, entre mitges veritats, mentides i obvietats. Finalment no hi haurà llibres, hi haurà pura transparència, per trobar-nos novament amb el repte de fer propostes profitoses i suficientment sòlides per no diluir-se sinó per acabar barrejant-se.

http://entrevistalia.blog.cat/

Albert Cebrián