Era la tardor de l'any 1906. El meu pare observava entre sorprès i encuriosit com uns operaris traslladaven en carro rocs de pedra gegantins, arrossegats per cavalls potents cap a la zona de la Riera. Sovint, el pare passejava per alguns dels terrenys que actualment són el passeig de Gràcia. El procés era curiós. Quan els treballadors arribaven al terreny de la construcció, descarregaven els rocs sobre el paviment i els començaven a esmolar amb les seves eines, arrodonint-los amb molta cura, molt sovint sota l'atenta mirada d'un home gran de barba blanca que anomenaven senyor Gaudí. Era l'any en què el pare i la mare, com feien moltes parelles joves, es sentien amb prou forces i il·lusió per fer les Amèriques.

Van passar molts anys, dècades, i la meva família va tornar més nombrosa cap a Barcelona. L'enyor per Catalunya era molt gran i tornaven d'un esgotat somni americà. Només veure la costa catalana, un dels primers dubtes que va tenir el pare va ser endevinar com seria ara aquella curiosa construcció de pedra de la riera barcelonina. Se'n va enamorar a primera vista. No ho sabia explicar però de seguida va connectar amb la Pedrera, nom amb el qual la ciutadania coneixia l'anomenada més formalment Casa Milà. Per contra, algunes persones que passaven pel davant no amagaven el seu menyspreu i alguns se'n reien en veu alta del que consideraven un excés arquitectònic. Però als ulls del pare, tot era molt diferent i recordo que sempre me'n parlava, de la Pedrera, en un equilibri perfecte entre passió i respecte. D'alguna manera, sabia que el menyspreu del passat acabaria esdevenint admiració per les generacions del futur. I tenia raó.

‍