Aigües tèrboles

      La idea inquietant que alimenta 'La piscina' del nord-americà Bryce Mcguire neix d’un curtmetratge de 2014 de Rod Blackhurst i del mateix Bryce McGuire. Es tracta d’una pel·lícula de por sense massa pretensions, una habitual mostra de terror barat i eficient de cases especialitzades en aquest registre com Blumhouse i Atomic Monster, ambdós estudis productors de “M3gan” (2002). Rere el film trobem el productor James Wan, responsable de les sagues terrorífiques “Saw”, “Insidious” o “Expediente Warren”, o el mateix Jason Blum, productor de la marca Blumhouse, artífex de films com “La nohe de Halloween” o “L’home invisible”. 

      Després d’un pròleg amb una família assetjada pel terror nocturn d’una piscina, l’acció fa un salt en el temps i ens trobem Ray Walker (Wyatt Russell), un famós jugador de beisbol en hores baixes per culpa d’una malaltia incurable, es muda a aquesta casa deshabitada amb piscina amb la seva dona, Eve (Kerry Condon – la nominada a l’Oscar per “Almas en pena de Inisherin”), la seva filla adolescent, Izzy, i el petit Elliot. El nou hàbitat proporciona, sorprenentment, sessions d’hidroteràpia regeneradora a Ray Walker. Però també pateixen contrapartides amb aparicions i fenòmens paranormals a la piscina que provoquen la gradual desintegració familiar, com un pertinent retrat d’una classe mitjana en crisis existencial amb cases suburbials de somni. 

      Aquesta pel·lícula ha estat una sorpresa agradable malgrat un conjunt de coses previsibles, repetides o dolentes que no poden malmetre però l'atractiu d'allò impossible, impensable i rocambolesc en força moments.  Tot i no tenir res en comú amb el cinema d’autor, aquesta proposta s’arrenglera amb films sobre famílies en descomposició causat d’alguna manera per les males influències de llurs piscines, com és el cas de les pertorbadores 'Canino' (2009, Yorgos Lanthimos) o 'La ciénaga' (2000, Lucrecia Martel). “La piscina”  apunta també que la piscina protagonista es veu nodrida per les aigües subterrànies d’un llac precedent, una premissa que permet arrenglerar totes aquestes pel·lícules esmentades amb la poètica de l’aigua i els somnis del filòsof Gaston Bachelard, pensador que posava de manifest el poder malèfic de les aigües profundes, quietes o lacustres.

‍