L'ailant o vernís del Japó (Ailanthus altissima),

L'ailant o vernís del Japó (Ailanthus altissima),

L'ailant o vernís del Japó (Ailanthus altissima), és un arbrecaducifoli de la família de les simarubàcies. A Europa s'el considera com una de les 100 espècies invasores més nocives, i des del 2012 el seu cultiu i comercialització estan prohibits a Espanya.

És originari tant de Taiwan com del nord-est i el centre de la Xina.

A Catalunya s'ha detectat en massa al Parc de Collserola, on s'ha observat que causa una disminució significativa de diversitat d'espècies vegetals. A més a més causa una significativa disminució de la cobertura arbòria. També ha quedat demostrat que les espècies lianoides en surten beneficiades. De les 61 plantes exòtiques considerades una amenaça ecològica o socioeconòmica en algun indret de Catalunya, l'ailant n'és el més problemàtic, seguit de l'herba de la Pampa L'ailant es troba entre les espècies invasores a controlar i erradicar als Parcs de la Serralada de Marina i el Montnegre i el Corredor.

L'ailant és una planta oportunista que brota a ple sol i àrees pertorbades ecològicament. S'escampa agressivament tant per llavors com per arrels, que rebroten ràpidament quan es tallen.

L'arbre viu poc i creix molt ràpid. En cap dels casos acostuma a sobrepassar els cinquanta anys. L'ailant és un dels arbres que millor toleren la pol·lució, incloent el diòxid de sofre el qual absorbeix a les fulles. Pot aguantar pols de ciment i fums despresos a la producció de carbó. Així mateix, també aguanta l'exposició a l'ozó i s'han trobat casos amb grans quantitats de mercuri dins dels teixits de la planta.

Una altra font del 684 aC, escrita durant la dinastia Ming al Compendi de Matèria Mèdica de Li Shizhen, descriu que quan s'ingereixen les fulles aquestes tenen un efecte somnífer, d'altra banda si s'apliquen externament poden ser extremadament efectives en el tractament de furóncols, èczemes i picors. Fins i tot el llibre inclou una recepta de fulles per tractar la calvície: El suc resultant d'aixafar fulles joves d'ailant, catalpa i presseguer.

L'escorça seca és considerada un medicament oficial i està inclosa al matèria medica xinès modern com a chun bai pi (xinès: 椿白皮, pinyin: chūnbáipí), que es tradueix com a escorça blanca de primavera. Hi ha articles moderns que la tracten en molt de detall, descriuen els seus constituents químics i com identificar i usar el producte per fins terapèutics. Es recol·lecta tallant l'arbre a la tardor o a la primavera, extraient l'escorça i rascant-ne la capa exterior més dura, que es deixa assecar al sol. Posteriorment es banya en aigua i es torna a assecar. Finalment es talla a tires. Té propietats antipirètiques i astringents. S'usa principalment per tractar disenteria, hemorràgies intestinals, menorràgia i hematospèrmia. Només es recepta en quantitats d'entre 4 i 10 grams per evitar intoxicacions dels pacients. El compendi de Li té 18 receptes en les quals s'usa l'escorça. Tant químics asiàtics com europeus han trobat una justificació química del seu ús com a medicament, ja que conté una llarga llista de components químics que inclou quasina i saponina. L'ailantona, la substància al·leopàtica de l'arbre del cel, actua com agent antimalària.Es pot trobar a la majoria de botigues especialitzades en medicina tradicional xinesa. La tintura d'arrels i escorça pot ajudar en el tractament de palpitacions cardíaques, asma i epilèpsia.

Font: Viquipèdia