Per la porta de sortida-llibre de Marta Texidó I Font

Per la porta de sortida-llibre de Marta Texidó I Font

“Al final del camí em diran: Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.” Pere Casaldàguila.

A la meva mare.

A la meva filla Laura, el meu amor i el meu motor.

Al meu pare.

Agraiments:

El meu agraiment a les dones de la meva família que em van donar el relleu i a les que jo mateixa els hi passaré la torxa per seguir el camí de la vida.

Especialment a:

Ramón Texidó

Montserrat Cornelles

Irene Roca

Alex Gonzalez

Paco palomino

Próleg del llibre per Montserrat Cornelles

UNA PORTA OBERTA A LES PARAULES

Sembla banal afirmar que en una novel·la el més important són les paraules. Però al cap de poc d’haver encetat la lectura de "Per la portade sortida" se’ns fa evident que els mots hi tenen un clar protagonisme, la indiscutible importància de ser els elements clau que transmeten la història que se’ns presenta, l’experiència humana d’haver viscut i de voler deixar-ne constància.

Enmig del temps convuls que ens toca viure, és gairebé un miracle que algú rescati de l’oblit el prodigi de la transmissió oral en l’educació de les generacions futures, una activitat que no ens queda pas tan lluny en el temps però que oblidem mentre contemplem l’imperi de la tecnologia tan espectacular que presideix ara les nostres vides. Tan espectacular i tan tristament buida de contingut.

Marta Texidó ens convida a aturar les passes i a escoltar. Les dones que protagonitzen la història que ens presenta s’han anat transmetent les unes a les altres el seu minúscul saber, tot un oceà d’experiència humana que les ajuda a entendre el món i el comportament dels éssers que el transiten.

En aquest llibre, els esdeveniments es succeeixen a mesura que la història avança, i la veu protagonista també pren el relleu d’una altra anterior perquè la vida no s’atura, perquè el temps va substituint les generacions velles per unes altres de noves en una roda implacable que va fent avançar les coses.

Per això la veu de la Nilleta cedirà el seu lloc a la veu de la Serafina, i la vida del poble serà substituïda per la vida a la gran ciutat de Barcelona...

Tot és aparentment senzill i casolà, i el filtre de tot plegat és la mirada aparentment senzilla també de les dones que ens van parlant.

Són, totes elles, baules d’una cadena, i el seu llegat vivencial passa de les unes a les altres tal com s’esdevenen els relleus tan coneguts de la torxa olímpica, que va il·luminant el camí sencer gràcies a l’esforç, trosset a trosset, de cadascun dels portadors de la flama.

I tot trenat a partir de les paraules transmeses de viva veu. Una herència necessària que ara arriba a nosaltres gràcies a una autora que ha guardat al rebost de la memòria la història familiar que li ha estat transmesa i que diposita a les nostres mans per tal que siguem conscients que les herències autèntiques no es poden guardar a cap banc. Són clares com l’aigua i estan fetes de paraules.

Montserrat Cornelles-Escriptora

Porta n.1

S’està morint la meva mare. Fa la mateixa olor a la casa que el dia que va marxar el meu pare ara fa sis mesos. Els meus germans han fet venir el capellà de Tona, l’han hagut d’anar a recollir a casa seva amb el carro de cavalls.

No em deixen entrar a l’habitació , diuen que sóc massa petita , però jo crec que amb 7 anys és molt important per una nena fer-li el darrer petó a la seva mare. He estat molt atenta i silenciosa i entre la visita del metge i la del capellà he entrat a veure-la. Li he de dir una cosa, l’hi ho diré a cau d’orella. Diu la tieta Teresa que encara que la mare no parli em sent i que l’oïda és l’últim que ens deixa de funcionar quan marxem. La mare s’endurà les meves paraules a "l’altre costat", això sempre m’ha fet molta por.

Sóc pelroja, amb el cabell rinxolat i amb un nas molt petit i ple de pigues, (no hi ha ningú a la família així), i això sempre m’ha procurat un mal estar estrany, però la mare em deia molt sovint: Tu ets especial Nilleta , tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps "cara pigada, cara estimada".

Sempre m’he sentit membre del grup familiar, estimada, m’he reconegut bonica i especial sols per les paraules de la mare. per contra, al carrer i a l’escola ser diferent ha estat un gran patiment.

L’habitació és fosca i molt freda, fa olor d’incens i d’herbes aromàtiques. No vull fer soroll o em faran sortir i no podré fer l’últim petó a la meva mare i dir-li: Mare tu ets morena com la mare de Déu de Núria, tens els ulls de color de nit d’estiu i fas olor de mare, aquella olor que reconforta, que consola, que cura i que nodreixi jo no en sé, jo, no vull viure sense tu.

Has fet un sospir breu i un somriure fi i així ha quedat la teva imatge impresa a la meva memòria tota una vida.

Nilleta, Nilleta, Petronil.la-crida el meu germà gran.

Quan s`ens va incendiar la granja, és van encendre les quadres, els cops dels cavalls intentant obrir les portes i els seus crits es van quedar molt de temps a tots dins del cap. Fins en el silenci més cru sentíem els patacs i els xiscles dels nostres animals que van quedar completament calcinats. Després d’això fam, molta fam, érem molt pobres.

Quan vaig pujar al carro, jo ja sabia que el meu germà em llençaria per un barranc; vaig escoltar molt clarament la conversa:

-Desfes-te d’ella, no ens podem fer pas càrrec , llença-la per el barranc. Ara sense la mare encara és més complicat sobreviure.

Recordaré sempre aquell viatge de pànic i gana, molta gana.

Vàrem passar per molts barrancs però en meu germà Miquel no es va aturar fins arribar al convent de Sant Jeroni de les "Carmelitas Descalzas" a Vic. Vaig viure allà fins els 18 anys.

Vaig sortir casada amb un home que em van escollir les monges i que jo no coneixia ni estimava.

En Manel, de família molt reconeguda a la zona , tenien el mot de "Can Musiques", tenien botiga i dispesa al carrer manlleu número 12 de Vic.

"Tienda y casa de comestibles y casa de comidas Manuel Font (músicas). Encargados de colocar mazos,constructores de carruajes.etc."

Una família on tothom tocava algun instrument o altre, molt alegres, sempre hi havia música, tant a la casa com a la botiga.

L’amor amb en Manel

Cada dia al matí quan em llevo tinc un dolor molt intens entre el pit i l’ esquena, no és pas un dolor físic no, em fa mal l’ànima.

Mai ningú m’ha parlat de sexe, la mare va marxar molt depressa i les monges… Ai les monges de Vic, quina doble moral, ara ja tothom sap el que feien d’amagat en els túnels subterranis.  

Des de la primera nit del casori en Manel és va llençar sobre meu com un animal brau, arromangant-me la camisa de dormir i gemegant com un gos bavós. Quan acaba "el fet" és gira i dorm com una soca, roncant com una bèstia.

Al matí a la botiga i a la dispesa l’admiro i l’estimo. Es un home amable amb tothom, molt educat i respetuós, toca molt bé el violí i tothom el vol tenir a prop, per la nit l’odio.

Mai m’ha acariciat els pits a poc a poc, entretenint-se en els mugrons i baixant ben poquet a poquet fent-me carícies a la panxa, fins arribar al meu pubis de rinxols vermells, com el meu cabell.

Mai m’ha dit tendrament a cau de la meva oïda: Nilleta ets la noia més bonica que he vist mai, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps "cara pigada, cara estimada".

Dorm com un tronc, panxa amunt, satisfet de no sé el que. Els primers dies vaig tenir dolor després de fer "el fet". Si això es deixar de ser verge, voldria ser-ho tota la vida. La verge pelroja i pigada.

Quan dormo, quan somio, m’imagino un Manel dolç….que em fa arribar a llocs inexplicables. Crec que seré agosarada i l’ hi explicaré un somni d’aquests. Sabeu també em llepa, ui quines coses més estranyes que somio i sento.

El temps va passant , les coses van bé i mica en mica en Manel és torna més dolç i delicat.

Malgrat que La dispesa va força bé i la botiga és sempre plena,  tertúlies, música i a més sempre tenim els millors productes que ens porten de Barcelona. Som reconeguts a la Comarca d'Osona ,fins i tot venen de Manlleu, del meu poble a comprar a casa nostre.

Ja tinc la panxa plena, i em sento molt feixuga i com una melangia interior m'acompanya nit i dia, no vull parlar al meu  marit d'aquests pensaments que tinc , mentre l'embaràs avança i el meu pànic al part augmenta desmesuradament. D’aquí a pocs mesos tindré el primer fill. En Manel fa mesos que ja no em toca, quin descans… veig que ell també té certa preocupació, peró no en parlem.  Penso que si el món està ple de gent ,no deu ser tant horrorós un part.

Tot  i així estic aterrida no se pas si a les demès dones els hi passa el mateix.

Després del primer, vindrà el segon i pot ser mes fills, millor serà que tingui coratge.

Ara tinc més por que mai de morir-me , com va marxar la meva mare i deixar uns fills sols i sense l'amor més gran.

De Vic a Manlleu

En Manel m’ ha dit que marxem de Vic. Ja tinc 3 criatures, m’he passat molt de temps embarassada i donant el pit.

N’ està fart de la família, ell vol ser pagès i creu que com jo hi vaig néixer, estaré ben contenta en allà amb tota la mainada i conills, oques, pollastres. Li he dit ben clar que no vull cavalls, pot ser un ase, però cap cavall.

El Mas està a Manlleu, ben a prop de on vaig néixer i viure 8 anys de la meva vida. Quan hem arribat, la flaire de les ginestes m’ han fet posar molt i molt trista, però quan he vist l’ alegria dels meus fills, corrents a buscar conillets, he respirat com alleugerada, de fet torno a casa, a la meva llar. Nilleta, diu el vent i jo em sento a prop de la terra.

M’ he avesat molt ràpid a la feina de la granja i el meu hort aviat serà reconegut a la comarca, hi poso hores. Crec que en lloc de pigues, la meva cara es una sola piga gran i bruna. El sol mentre feinejo em toca de debò.

Ja no tinc la menstruació, quina alegria, 3 fills ja son suficients per un mare. Dos nois i una noia, la Teresa.

Avui he tingut un mal dia, he caigut en rodó mentre collia les mongetes tendres, crec que he estat al terra sense sentit molta estona. M’ ha recollit en Manel amb una cara d’esvarat que feia pena i tot.

Ara faig venir al metge i que et revisi bé , que fa dies que fas "carona". El Doctor Robert de Barcelona, fa anys que s’ha instal·lat a Vic , s’ el veu content, es un bon metge de família, a vegades ens fa de veterinari i tot.

La sorpresa ha estat enorme, tinc un disgust gros , molt gros i sento la contradicció de l’ acceptació i el rebuig, estic embarassada, no era la menopausa, era un fill.

La petita ha arribat fent poc soroll, s´ha anat fent gran sent la nineta dels ulls de tota la família. De fet no es com els demès, te un aire de burgesa, es rossa quan va amb les nenes morenes i es morena quan va amb les nenes rosses. De cabell castany clar i ulls de color mel, es blanca com un glop de llet i fina.

No hi ha res que li agradi mes fer que llegir, quan la necessito mai hi es. Serafina on ets?

I ella està enfilada dalt d’un arbre amb un nou llibre que mai se d’ on ha sortit, llegeix i llegeix i després m’explica el que ha entès.

No parla ni amb el deix dels de Manlleu. Va a l’ escola cada dia i torna pletòrica i amb ganes de saber més.

La Serafina ens ha donat vida molta vida i feina molta feina, no hi ha manera de que col.labori amb els treballs del camp i la granja.

Diu que es mor de vergonya quan els diumenges agafem els pitjor pollastres per vendre, per que pugen els de Barcelona. I no ha entès mai com els Barcelonins s’ emporten els pollastres escarransits dient: o que macos, que macos. Ha ha ha ha.

Avui se ben cert que mai més la Serafina ens ajudarà amb les tasques de casa. Desprès d’ ensenyar-li a matar els conills i els pollastres, el seu germà Ramon s’ ha encaparrat en fer-li matar la seva primera oca. I quina ha sigut la sorpresa de tota la família i el malson de la noia per molts dies, que quan el cap de l’ oca ha rodat per terra amb un bon cop de ganivet, l’ oca ja sense el cap, a sangs calentes, s’ ha passat uns segons perseguint la Serafina per la cuina, fins que han caigut al terra: l’oca i la Serafina també, de l’ impressió. Mai més, mai més i així va ser.

L’àvia Serafina

Déu meu, no m’ ho pots fer això! Em vas treure els pares molt petita i els meus germans es van fer fonedissos. Per pare i mare he tingut les monges de Vic, on he estat tractada amb poc amor, malgrat que no em va faltar de res.

La Serafina té sols 14anys, deixa-me-la, si us plau, Senyor, no me la prenguis, no podré pas sobreviure a aquest dolor! Fa molts dies que té molta febre i tremolors, no menja gens i delira. Com pot ser que cridi mare, mare Nilleta?, i jo al costat posant-li "panyos" d’ aigua i farigola al front i als canells.

Ha vingut el doctor Robert, com sempre molt de pressa, però ha fet una mala cara que no m’ ha agradat gens, m’ ha fet malaestrugança. Diu que la portem l’abans possible a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, perquè allà tenen més mitjans i ens podran ajudar. L’ ingrés ha estat ben curt, m han fet tornar amb ella a casa, m’ han dit: Senyora Petronila no hi ha res a fer, té els pulmons negres, vagi a casa seva i esperi el final, és la decisió de Déu.

Quin Déu pot fer-nos això? No pot ser de cap manera! Si alguna vegada havia pensat que em feia dolor l’ànima, ara sé que eren pessigolles, el dolor és terrible. Ara sé que el dolor és fi com un cristall, que travessa el cor i es queda allà per sempre.

En arribar a casa, en Manel i els nois han sortit a rebre’ns amb el desig als ulls d’ una bona noticia, però en veure’m la cara ja han sabut que no era res bo el que passaria ben aviat.

Hem acomodat la Serafina al llit i he deixat que sa germana, la Teresa, se’n faci càrrec. Vull anar a Manlleu a comprar unes herbes i a parlar amb una velleta que en sap molt, de malalties. La Dolors m’ ha dit, parlant molt fluixet: Agafa la teva menuda i porta-la a la "curandera" de Tona o la perdràs ben aviat.

He tornat al Mas cridant: ràpid, agafem el carro i portem la nena a Tona a veure "la bruixa"! S’han posat tots en contra meu, Nilleta t’has begut l’ enteniment. Se’m refot l’enteniment! Han quedat glaçats. Mai per la meva boca havia sortit cap paraula malsonant.

Quin viatge més llarg, de Manlleu a Tona! La pobra Serafina suant, li he fet prendre força farigola i ara la sua tota, gemega i diu mots que no entec.

La "Rosita" ens ha rebut amb un somriure franc i clar i amb una mirada neta , la mirada de les persones que no tenen res a amagar i que fan de les seves vides, vides útils per als demés. Encara no sé per què li diuen "bruixa" i "curandera" amb aquell to de menyspreu; el que és, és una dona sàvia, coneixedora de les herbes remeieres i fa imposició de mans.

I jo pensant tota la vida que era pèl-roja, la Rosita sí que és pel-roja, mai havia vist abans un color de cabell així, és foc, és d’un color vermell que fins i tot et fa tancar una mica els ulls quan la veus per primera vegada. Aquest dia no serà el darrer que pugem a Tona, ho farem cada setmana durant un mes. Li he preguntat amb veu menuda quin era el preu de les seves "atencions", i m’ ha contestat amb un somriure clar, vull un conill per a l’arròs i herbes del vostre hort.

He memoritzat les herbes que m’ ha dit. Per a ella son ben necessàries, per a les seves curacions o "bruixeries", tal com diuen les males llengües del poble. A la Rosita la veus i l’ estimes.

La meva filla, la meva Serafina cada dia està millor, aquesta nit ja no ha tingut febre. M’ angunia una mica el que ha dit la Rosita avui:

– Li han fet un "mal d'ull" a la teva nena, i a la caiguda de la fulla, a la tardor morirà la persona que li ha fet el mal  i ella sanarà per sempre.

M’ he passat la nit fent voltes al llit, en Manel no ha parat de remugar, dorm Nilleta si us plau, dorm i calla. No tenia pas la sensació que parlava.

La caiguda de la fulla.

He mirat per la nostra petita finestra de l’ habitació, mentre el sol començava a fer els primers raigs de colors a terra i he vist com els nostres arbres ja no eren verds, fulles de mil colors grocs i vermells i moltes fent una estora preciosa al terra, la caiguda de la fulla. Avui és 23 de setembre i comença la tardor. Es l’última visita a la Rosita. He fet matar un parell dels millors conills i, ben d’hora, hem recollit les herbes.

Ens ha rebut com sempre, feliç, i ens ha donat les recomanacions del que hem de fer; de fet, del que ha de fer la nena. Després d’ unes oracions i una imposició de mans que m’ ha semblat més llarga de l’habitual, ha tret d’ una caixa gran de fusta un cordill blanc i gruixut i ha començat a fer molts nusos, mentre li lligava a la meva noia a la cintura: Fina, no t’ el treguis amb molt de temps, quan es trenqui sol, l’has de posar sota el matalàs del teu llit i quan estigui molt vell crema’l al foc de terra. I així va ser.

A finals d’ octubre vam visitar un altre cop l’Hospital de Vic per anar a veure el mateix metge que ens havia atès feia uns mesos i que ens havia donat la mala noticia. Després de fer-li un reconeixement i una placa al pit, va dir: Està impecable.

Aquesta no és la noia que va venir fa uns mesos, és impossible.

No puc parar de pensar en les paraules que em va dir la Rosita, "li han fet un mal d`ull a la teva filla", a la caiguda de la fulla la persona que li ha enviat morirà.

Ha estat a la Vila una tardor tranquil·la, però als últims dies va morir la millor amiga de la Serafina, la noia que ella acompanyava a casa seva cada setmana, els dijous, a berenar. Ha mort ràpidament, va començar amb febres també, però ni a combregar es va arribar a temps. Quin dolor més gran pel pare!… la mare ja era morta feia anys.

Aniria a Tona a parlar amb la Rosita, però l’últim dia em va agafar les mans i em va dir, mirant-me fixament als ulls: no tornis a no ser que sigui una cosa molt important.

Potser tota la vida em quedarà el regust estrany i la sensació que sí que existeix el mal d’ull. No vull pas ser supersticiosa (porta mala sort).

Miro en Manel i veig un home bo. Parlem del dolor de les mares amb els fills, però he vist al meu home plorar en silenci i amagat de les nostres mirades mentre la nena estava malalta. Ara m’adono de com ha canviat la nostre relació i de com hem construït una llar plena d’ amor i respecte. Encara recordo els primers anys, sobretot al llit, va ser anguniós.

Fa uns anys, quan jo ja no tenia la menstruació i representava que ja no era una dona jove ni desitjada… vaig entrar a la nostra cambra al vespre, els nois eren a Vic a passar uns dies a "Can Músiques", recordo que ja portava la camisa de dormir, de fet podia semblar la mateixa del primer dia, totes les vaig comprar iguals, blanques i llargues. En Manel em va mirar als ulls molt profundament i em va dir Nilleta treu-te aquesta camisa i jeu al llit amb el teu home, despullada, porto tota la vida amb el desig de veure el teu cos i de poder acariciar-te tota.

De moment va semblar com si jo obeís una ordre i vaig jeure tota nua i avergonyida. Ell es va atansar al meu costat també nu, el seu cos bru em va semblar molt mes bonic que mai, mentre m’acariciava el pits i baixava a poc a poc per el meu ventre, vaig sentir les paraules com màgiques: Nilleta tens el cabell del sol i de la foguera de Sant Joan i ja saps "carapigada, cara estimada", ets la dona més bonica que un home pot desitjar tenir, i entre paraules i petons més dolços que la mel, vaig arribar per primera vegada a sentir un plaer que no havia pogut mai imaginar. No era ell ni era jo , érem per primera vegada u i va ser com una petita mort de la que jo vaig sortir renovada.

Aquest no va ser l’únic dia no, a partir d’aquell moment mai més vaig fer servir camisa de dormir i en Manel dormia sols amb una samarreta de cotó blanca (sense calçotets) i vaig acostumar-me a dormir amb el seu sexe a les meves mans. Ara, vells, som uns enamorats. Enamorats de la vida al camp, de la família, del bestià i sobretot l’un del altra.

La casa va canviar d’energia i els fills varen volar del niu. Sols quedava a casa la Serafina, a qui se li passava l’hora. Aviat diria tot el poble -a part de la cançó que li cantaven, que no li agradava gens, "Serafina la rubiales que ha venido de la China, Serafina"-, Serafina "solterona".

Bella com la que més a la comarca, la Serafina no tenia cap interès en casar.se , per a ella els seus llibres eren importants. Encara estem rient el seu pare i jo quan en Quimet de Can Pistaus li va enviar una declaració d’ amor: dins d’ una capsa, el cor d’un conill travessat amb un "palillo", això sí, acompanyat amb unes lletres demanant matrimoni a la Fineta. No el va voler veure mai més.

Fa uns dies que he aconseguit que vagi a cosir a casa de la Quimeta. Allà es reuneixen unes quantes noies i, mentre cusen, fan la xerrada. Que aprofiti i es faci l' aixovar, veiam si la casem.

Na Quimeta té un germà, en Joan, molt ben plantat. Ja viu a Barcelona, a dispesa, a la plaça del Pi, m’han dit. És de bona família i solter encara. Quan li pregunto per ell, la Fina s’enrojola tota. L’altre dia, mare, ens vàrem creuar al passadís de la casa i em va pessigar. Renoi, en Joan, aviam si hauré d’ anar a visitar-lo!

De fet, en Joan anava a casa seva una vegada al mes i, des que la Serafina cus a casa seva, hi puja cada setmana. És fuster de professió i, pel que sé, té molta traça en escollir mobles i altres objectes per arreglar les cases barcelonines. Està muntant una fusteria al carrer de la Diputació, on ell també tindrà el pis i podrà deixar la dispesa.

Avui en Manel i jo ens  hem quedat ben parats. En Joan estava a la porta de casa quan hem arribat i ens ha dit amb veu fluixa però ferma: he de parlar amb vostès. Vull casar-me amb la Serafina.

Quina llàstima i quin dolor més gran… la setmana anterior al casament de la noia es va morir el meu primer fill. El vestit blanc de la Fina va quedar penjat a la seva habitació per sempre, vàrem anar tots a casament en rigorós negre. Que bonica estava ella, malgrat tot, i que trista per dins… I que forta és per fora.

De Serafina a Sari

Estic com ennuegada des de que he arribat a Barcelona, tot em sembla gran i sorollós. En Joan, el meu marit, està sent caut i molt educat. La primera nit del casament sols em va fer un petó als llavis i em va dir: Fina, Serafina, no tenim cap presa, estarem tota la vida junts.

Penso en la meva mare i trobo molt a faltar la seva escalfor, però per dins tinc un gran desig de coses noves. M’he fet uns vestits molt elegants per quan sortim amb en Joan o quan vingui gent a casa, ell té una gran vida social.

Avui ha vingut a dinar a casa en Segimon, el meu cosí, i un amic del meu marit que es diu Avel.lí Artís Gener. Hem obert una ampolla de cava i tot, i en el moment de brindar en Joan ha dit: Aquests noms que teniu són un pecat, ara mateix farem un bateig com cal. Fina tu et diràs Sari, Segimon tu Segi, i Avel.lí, company, Tísner; M ha dit Sari tot el dia, com si aquest fos el meu nom de naixement, i jo no ho he trobat gens estrany. Sóc la Sari de Barcelona, d’aquesta ciutat que m’apassiona. M’agrada molt passejar pel Passeig de Gràcia.

Ja hem fet l’ amor amb en Joan, i aquest primer mes ja he quedat embarassada. M’hagués agradat estar uns mesos sense panxa, ni marejos, ni vòmits. Sort que la mare, abans de marxar, em va explicar moltes coses. Vaig quedar ben parada de la seva franquesa amb mi. Mai fins aquell moment havíem parlat de sexe, ni d’embarassos, ni de res per l’estil.

Els mesos passen lentament. En Joan té molta feina, ara està decorant la Cocteleria Boades i refent el mobiliari de l’Hotel Ritz. Els diners no ens falten.

Mai havia pensant que es podia tenir una panxa tan grossa, estic ben feixuga. Amb el cos que tenia… estic enorme. El meu primer fill naixerà el mes de juny. Ja he parlat amb la llevadora, vindrà a casa de seguida que la necessitem. Tinc una barreja de por i de sentiment de culpa. No he tingut mai el desig de ser mare i ara, mentre el meu ventre creix, creix també el meu desig de llibertat, de passejar pels carrers barcelonins, de sortir amb en Joan a les nits pels llocs de moda. He tingut la sort dels dos consells de la meva mare: compta fins a 10 i somriu amb el cap ben alt. Semblo més de Barcelona que de Manlleu.

La comunicació amb els meus pares és pobra. Com m’agradaria tenir la mare a prop! La llevadora em dòna molta pau i confiança, de fet té una retirada a ma mare, potser la veu, quan diu: "Sari, hauràs de ser forta, aquesta criatura és molt gran. Serà un part complicat, però pensa que fa molts anys que m’hi dedico, m’ha passat de tot i me’n surto ràpidament. No pateixis pas, estàs en bones mans". No hi ha res com una dona segura del que fa.

En Joan segueix molt enfeinat i amb nous projectes, vol muntar un restaurant a la Plaça de Sant Jaume, per soci tindrà el germà d’en Tísner. L’Hostal del Gall, sona bé, hi estem molt engrescats, malgrat que tinc la panxa més grossa de Barcelona i gairebé ja no puc respirar. Quins ardors! Avui la llevadora m’ha dit que mastegui avellanes molt a poc a poc abans dels àpats i cada vegada que tingui ardor d’estómac. En Joan ha picat en el morter un munt d’avellanes, sols falta que me les peixi… és un home enamorat, el meu marit. Com em mira, i que ben plantat que és, el meu Joan!, quins ullets grisos i quin somriure, sap tractar tothom amb bondat i calidesa, m’estic enamorant d’ell a poc a poc. No vaig casar-m’hi pas enamorada, a mi les emocions em costen molt. Ara el miro i veig l’home de la meva vida. Un gran amor, com el dels meus pares.

Com s’estimen els meus pares!, aquest fet traspua per tota la casa. M’han arribat notícies de Manlleu, la meva mare no està bona i jo no puc pas anar a cuidar-la.

Avui he sentit el meu ventre estrany, crec que acabo de perdre el tap mucós. En Joan ha anat a buscar la llevadora. La Dolors ha vingut tan de pressa que sembla que sigui veïna nostra i no que vingui de la Barceloneta. M’ha fet un franc somriure i m’ha dit vinga Sari, que ja ve el nen! El nen, sempre he pensat que tindré un nen, l’hereu dels Font i Parés. Quina sorpresa més gran, quan ha tret el cap la Núria.

Núria com la Mare de Déu i com l’Estatut, ha dit el meu marit. M’ha fet un llarg petó i m’ha dit vaig a telegrafiar a Manlleu i a Vic per dir que hem tingut una pubilla.

Quina sorpresa, quan ha tornat en Joan, una hora més tard, quan la Dolors li ha dit felicitats, Joan, has tingut un nen! Si acabo de dir a tota la família que he tingut una pubilla, la Núria, què vols dir amb això? Doncs que darrera la Núria, als 5 minuts, ha sortit l’Albert, són bessons, n’hi ha dos. En Joan s’ha tornat blanc, de moment, dues criatures!

Mare de Déu santíssima, ja deia jo que la meva panxa no era normal i que era la més grossa que havia vist mai. Ara sí que sé el que és tenir feina!

Avui és el dia més trist de la meva vida. He tingut notícies de Manlleu, la mare és morta. Ha mort tranquil·lament al seu llit, sols de cansament, d’esgotament d’estimar, de treballar, de tirar endavant la seva vida i la seva família. Del dolor de la pèrdua dels fills. Ha mort acompanyada del pare en tot moment. M’han dit, que en el darrer moment ha fet un somriure i ha dit: que bé que estic ara, Manel. I ha marxat de la mateixa manera que ha viscut, sense donar feina, sense fer soroll.

MANLLEU – LA MORT DE LA NILLETA

Ha passat tot el poble per casa a dir l’últim adéu a la Nilleta, quina dona més estimada a la comarca! Ve gent de tot arreu i dóna les gràcies per coses que ni nosaltres sabíem que feia. En Manel no s’ha mogut ni un moment del seu costat, quan a l’últim alè li ha dit aquelles paraules tan boniques que a ella li agradaven tant:

– Nilleta, tu ets especial, Nilleta, tens el cabell del Sol i de la foguera de Sant Joan, i és quan ella ha fet un somriure fi i ha dit: que bé que estic, Manel. Les seves últimes paraules.

En Manel li ha tancat els ulls i l'hi ha agafat la mà, i ha seguit parlant-li a cau d’orella, ara són ja paraules que no arribo a entendre. Són paraules d’amants.

Ha plogut com mai a la comarca. Ha sigut un enterrament lent, tota una renglera de paraigües negres han acompanyat la Nilleta i la família a l’església i al cementiri. Després ,cap al vespre, al tornar a casa, en Manel ha dit que estava cansat i que se n’anava al llit.

Nilleta, vull venir amb tu, no em deixis, no puc viure sense la teva escalfor, m’és insuportable el dolor.

En Manel va morir aquella nit. Sens dubte, ella se l’emportà.

Ningú li va voler dir a la Sari que havien mort els seus pares amb poques hores de diferència. Ella encara plorava la mort de la mare. Però quines coses del destí, que quan un dia va sortir a comprar, mesos després, va trobar-se la Carmeta de Can Sotrac, i ella, tota educada, li diu: Quina llàstima, Fina, morir-se els teus pares junts, com qui diu. Aquell dia, a la Sari se l'hi retirà la llet del pit i no va poder donar de mamar als seus bessons.

Somnio sovint amb els meus pares, en el meu somni sempre els faig un petó i una abraçada. Adéu pare, mama, us trobaré a faltar.

De fet, són les últimes paraules que els vaig dir quan vaig marxar de Manlleu a Barcelona. Mai vaig pensar que seria l’última vegada que els veuria, en vida o en mort. No he pogut assistir als seus enterraments.

Al capdavall, pot ser és millor així, sempre recordaré les seves cares i el somriure viu, i aquells ullets de la meva mare que, malgrat l’edat, brillaven intensament. Sort, si he heretat alguna cosa d’ella.

Les criatures m’han donat una feina enorme, si no plora l’un, plora l’ altra. L’Albert és ros com un fil d’or i la Núria negra com un pecat.

Dins meu, m’adono que faig diferències, que prefereixo l’hereu i que la pubilla en certa manera em fa nosa. Sols de pensar això sento ben endins un remordiment ferotge, com pot ser que no senti gens la maternitat, que tot plegat em sembli un esforç que jo no tenia ganes de fer? Sempre he volgut marxar de la casa pairal, sempre he desitjat marxar a la ciutat i viure una vida més lliure.

Miro el meu home de reülli no estic tan segura d’haver-me casat per amor o pel desig de marxar a conèixer noves experiències. I ara, mentre escaldo les gases que fan de bolquers dels meus fills i no aconsegueixo dormir més de tres hores seguides, dins meu sento una agror que m’ espanta.

En Joan, malgrat que és un molt bon home i treballador, vol el menjar a taula a les dues en punt, si no ja rondina, i els nens sols li agraden si és per passejar-los amb el cotxet doble que els ha fet ell a la fusteria. Crida tant l’atenció que tothom ens mira i ens parla, fent "gracietes" als nostres fills.

El mar… com pot agradar-me tant, si no l’havia vist mai? Quan baixem Rambles avall fins al port, ja sento l’olor de sal, i quan es dibuixa davant meu la immensitat del color blau en tots els seus matisos em sento viva, molt viva. Ensumo la flaire com si fos la millor olor que he sentit mai i em transporta a llocs llunyanys on sé que no aniré mai.

Sempre he sabut que he nascut abans d’hora, que aquesta no és la meva època, en què la dona cuina ,renta i atén el marit a casa. Esposa i mare.

 

Un no sap que és la por fins que no ha viscut una guerra. Qui diu ha viscut?, més aviat és patit. El sofriment es fa palès en cada visió que queda impresa en el record per sempre, els nens i nenes morts, les persones desaparegudes entre les runes després d'un bombardeig.

La incertessa de si tornarà el meu home a casa.

Sense ser extremadament religiosa, crec que mai havia resat tant. Crec molt en la Mare de Deu de Lourdes, per els miracles que m'han explicat que fa.

No voldria pas ser una vídua a Barcelona amb una bessonada de nens petits. Els nens no saben ben bé qué és el que passa. M'he acostumat a explicar-los contes. Cada vegada que sonen les sirenes que anuncien un nou bombardeig sobre la nostra pobra ciutat, ens amaguem entre tots els matalassos de la casa. Primer resava ben fluixet, fins que vaig pensar que aniria millor  explicar un conte i vaig deixar anar la meva imaginació.

Amb els anys, aquesta història inventada, va quedar en la memòria dels nens com un conte de la família.

El follet de xocolata

En Joan va arribar de l'escola, va tirar la motxilla sobre el llit i va córrer a la cuina a buscar el seu berenar: pa amb xocolata. La mare va protestar i, com a resposta, en Joan li va fer una abraçada i un petó de xocolata. El seu cap bullia d'imatges de joc, entreteniments, llibertat... D'una revolada va recórrer el passadís fins ala terrassa i es va deixar caure al gronxador sense deixar anar el berenar."Ning, nang, ning, nang", mirada perduda a l'horitzó, flaire de xocolata, dolçor a la boca, mmmmmmm!... A la primera mossegada va sentir un petit crit i va mirar al seu voltant estranyat. A la segona mossegada el crit es va fer més sonor i el va deixar amb la boca oberta.

- Aiiiiiiiiiiiii!!

- Què passa?- va dir en Joan

- No em mosseguis, si us plau!

D'on venia aquell crit i aquella veu aguda? Va mirar l'entrepà i, just en una punta de la xocolatina, mig atontat, hi havia un petit nan, petit, petit com l'ungla d'un dit.

- D'on surts tu? Què vols?

- Aiiiii! Que bo que has estat! Mira! Com no m'has mossegat, demana'm el que vulguis que et serà concedit. 

En Joan, desconcertat, no sabia què demanar, però com que trobava molt a faltar el seu avi, va dir:

- El meu avi se n'ha anat al cel, m'agradaria molt anar al cel a veure'l.

Dit i fet, va aparèixer una escala tan llarga que no es veia el seu final.

- Ja ho tens! Aquest és el camí: tot dret i arribaràs al cel!- va dir el nan-. Que tinguis un molt bon viatge Joan! Te l'has ben merescut!

En Joan va quedar bocabadat però no s'ho va pensar dues vegades, va començar a pujar esglaons mentre anava veient cada vegada més petit el gronxador, fins que aviat la casava ser un puntet, fins que al final la terra va desaparèixer sota els seus peus. Aleshores ja no va mirar més avall sinó amunt, cap als núvols, les boires, el blau, el blanc, transparències, mars i llacs als ulls, cada esglaó una sorpresa, la meravella de l'eternitat... El temps es va perdre, la il·lusió de veure l'avi l'impulsava endavant, no tenia ni set, ni gana, ni cansament: només la joia d'arribar allà on ell volia.

Es va fer de nit i les estrelles jugaven a fet i amagar. Al final del camí es van arrenglerar com fanals i van portar en Joan fins a una porta molt gran. Ell va trucar: -pom,pom!

Va sentir soroll de claus i algú que s'apropava a obrir.

- Ep! Qui ets ¿Què fas aquí?- va dir Sant Pere, l'amo de les claus.

- Vull veure el meu avi Joan , que ha vingut i no m'ho ha dit! Sóc el seu nét petit.

- Aquí no han de venir els petits, encara no et toca! Però com que has fet aquest esforç, l'aniré a buscar i te'n podràs acomiadar.

En Joan es va esperar i va veure arribar l'avi ple de salut i alegria, eixerit com un gínjol.

- Joan estimat! Què fas aquí? Com has vingut? Tu sol?

- Avi! Jo et volia fer un petó, te'n vas anar sense avisar-me! Et trobo a faltar!!

- Ai! El meu petit! Abraça'm ben fort! Però ara has de marxar, la mare estarà molt preocupada, t'estarà buscant.

Es van abraçar tan fort que en Joan petit va perdre el sentit mentre sentia unes veus llunyanes. 

- Joan, desperta´t! Joan, desperta´t!

Era la mare que li deia:

- És hora de llevar-se i anar a l'escola, et vas adormir al gronxador, has dormit molt, dormilega!-Mama, és que he anat al cel a veure l'avi!

La mare d'en Joan el va agafar en braços i li va fer molts petons, ella també trobava a faltar molt el seu pare. 

Porta n.2

 "L'amor, el dolor i l'olor de les Dones".

Avui m'he trobat a la botiga de queviures a la Pepeta. No té pas aturador, parla i parla constantment. M'ha dit ben fluixet guaita aquella!... la Lola és "una dona de la vida". He mirat la Lola de reüll, aquells llavis tan vermells, la roba estreta insinuant… un cos potent, com diria al meu home.

Quan anava a fer un comentari, he sentit dins meu la veu de la meva mare, Serafina no jutgis, què sabem de la vida dels altres, del que han patit, del que senten, del que els ha portat a aquesta situació tan difícil. Si no els podem ajudar tampoc els perjudiquem. Ho he sentit tan clarament que m'he quedat plantada davant la xerrameca de la veïna sense dir res, i he marxat cames ajudeu-me, com si hagués vist una ànima del purgatori.

Ara ric mentre frego els plats. Quina cara que li ha quedat a la Pepeta quan m'ha vist literalment córrer en direcció contrària a ella.

Potser ha pensat que això de parlar d'una "dona de mala vida" a una pagesa de Manlleu m'ha escandalitzat.

No sé pas que com va començar la nostra amistat ..... el dia següent vaig sortir a comprar i em va aturar pel carrer "la meuca". Senyora em va dir agafant-me pel braç, senyora moltes gràcies , gràcies de què? vaig dir-li a ella ara ja mirant-li els ulls. De no fer estelles d'un arbre caigut. A partir d'aquell moment vam quedar un dia a la setmana, en una cafeteria, molt acollidora del barri de Gràcia. Com si fossin velles amigues, converses llargues, ben íntimes.

La Lola em va explicar amb tot detall com va arribar al punt on ara es trobava. No semblava pas una dona trista, ni que ho passés malament. Em va dir que ara ella era feliç i que gaudia fent la feina, que era molt experta amb el tema del llit. Et diré unes coses que farà que el teu marit mai tingui una "querida" , no l hi farà cap falta. Els primers temps jo envermellia sovint amb les seves històries i la seva franquesa amb mi però de mica en mica em vaig sentir molt atreta a ella i les seves històries. Ella sols volia que l hi parles com era un matrimoni, una mestressa de casa i sobretot el fet de ser mare.

Quan la Lola ha començat a parlar no pensava pas que m'explicaria el seu particular calvari.

-Saps Sari com va començar tot? No pensis pas que he sigut sempre una dona feliç, jo tenia una família, filla única ben estimada pels meus pares, ells de molt bona situació econòmica i jo una gran estudiant i molt destra amb la música, tant, que els meus pares van decidir que comencés a fer classes de violí a casa del meu oncle Rafel, mestre i compositor ben reconegut a l'època

Les primeres classes van ser ben avorrides, però ell m'animava força a continuar, i em deia que agafes el violí, ja se't veu que seràs una gran artista. Vaig passar d'anar un dia a la setmana a anar-hi dues vegades.

El tiet em va explicar que per tocar bé el violí també havia de ser destra amb el ball. Una bona ballarina que a més toqui un instrument no és pas comú. Poc a poc em va començar a col·locar el cos amb gràcia i em separava les cames perquè pugues ballar millor, això va passar a uns tocaments a les meves parts íntimes, que jo no vaig gosar de comentar a casa. Era el germà del meu pare i es tenien molta estima, no m hagués pas cregut si l'hi hagués comentat que les classes de música s'havien convertit per mi en un desfici i una por obscura, fins i tot vaig perdre la gana. I finalment va arribar el dia de l'horror per mi.

Me'l vaig trobar despullat de pel a pel i tocant-se el membre, amb una cara bavosa, com fora de si i va passar molt ràpid a despullar-me. Els crits hem va quedar a la gola per molts anys. I es va tirar sobre meu sense dir res , sols uns sorolls rars que sortien de la seva boca.

Em va dir mentre em vestia, avui no farem classe , vés cap a casa i rentat bé, no parlis amb ningú del que ha passat, no et creuran i saps acabaràs sent una Puta.

Recordo que vaig estar malalta molts dies, fins i tot tenia febre, ma mare es va començar a preocupar i va trucar al metge , feia molt poc que teníem telèfon a casa. Vaig començar a vomitar un mes després i va resultar que estava embarassada. Amb sols setze anys, i aquí va començar una època que voldria esborrar completament de la meva vida. El meu pare cridant com una bèstia em va dir: marxa d'aquesta casa, mala dona, bagassa, i no tornis mai més.

-On deu ser ara la meva filleta?, saps la vaig haver de donar ..... vaig ser incapaç de deixar-la al carrer abandonada.  Era ben fosc quan vaig arribar a "Las siervas de la pasión". Ben ennuegada, amb molta por dins meu, i si avisen a la policia, després de la guerra tot era pecat i prohibit i jo era tan jove i estava tan sola. Vaig fer un petó a la meva nena, feia aquella olor de nounat tan especial i em va costar molt deixar la criatura. Vaig picar a una porta de fusta fosca i vaig esperar, la meva nena embolicada amb molt poca roba ,dins d'una caixa... quan es va obrir la porta vaig poder veure una monja, i va agafar aquella caixa, com qui està acostumat a fer-ho sovint, la meva por es va convertir en un dolor molt fort al baix ventre, però no era pas físic no, em va durar molts anys. Els dies al carrer no van ser fàcils i molt menys les nits, i com tothom deia vaig acabar sent una meuca. Però la meva sort, si es pot dir així va canviar quan em van presentar a una "Madame" que em va orientar cap a la meva professió: No deixis que cap home et governi, sigues la propietària del teu cos. Em va ajudar amb els seus diners a agafar un piset per fer la meva feina, el hi vaig tornar amb escreix. Aquell piset el vaig arreglar com si fos una llar, la meva llar, això si amb llençols vermells i llums tènues per quan venien els meus clients. Ben aviat vaig ser ben coneguda com "la Lola dels pits eixerits", i els senyors de Barcelona de la classe alta es van acostumar a venir a veure'm, tots ells casats. Quins pocavergonyes.

Jo no volia pas cansar-me gaire, ni fer-me malbé el cos i vaig rumiar molt  quin servei podria oferir. Sabia i tenia molt clar que ells el coit el feien amb les seves esposes i jo no tenia pas cap  ganes de penetració. Vaig sortir a comprar amb la intenció de trobar un oli que fes bona olor i llisques bé, ja tenia a l' imaginació el que volia fer. La dependenta molt eixerida em va preguntar per què el vol senyora aquest oli? Per remenar la tita dels senyors barcelonins....... ai, mare pensava que es posaria ben vermella i, en canvi, em va dir, tinc l'oli que vostè necessita, es diu oli de Pompeia, té una olor que enamora, de fet et deixa una mica pitof i tot, com va riure.

Després vaig voltar molt per Barcelona buscant les poques botigues de "Vetes i fils" fins a trobar una tela molt suau, que després tallaria a casa em forma de llacets i faria la primera prova amb en Miquel . En Miquel ,crec que l'estimo, net, puntual, dolç .

El que no havia pensat és que això em faria gaudir per primera vegada del sexe i sense fer res i  que les propines es farien molt importants.

Perdona Sari t'estic avorrint amb la meva xerrameca.

Gens avorrida estava, tenia unes ganes de saber el final de l' història, però vaig veure que el temps havia passat molt de pressa i  havia d'anar a casa a fer el dinar per al meu marit i anar a recollir els nens al Liceu Francès.

Els anys van passant, els nens fent-se grans. La postguerra ha estat dura, sobretot pels que hem perdut. Anirem conservant la nostra llengua i els nostres costums per què no es perdin.

Ja la ciutat es va castellanitzant. Hi ha molts franquistes arreu. Els nens aniran a estudiar al Liceu Francès, no volem pas que cantin tot el dia el "cara al sol".

La feina d'en Joan va molt bé i ens podem permetre algunes coses. No puc suportar haver-li de demanar els diners per tot. Com m'hagués agradat treballar i tenir els meus propis recursos.

Els nens agafen molts refredats i el metge ens recomana canvi d'aires. I és així com vaig anar a parar a la muntanya de Sant Genís dels Agudells.

La casa dissenyada i decorada pel meu marit és una meravella. A la nit torno a sentir els grills i el silenci com a casa meva a Manlleu, però recordo ben en secret els somnis que havia construït per a mi i que s'han fet fonedissos.

Em sap greu, però no he sentit mai la maternitat i, si fos sincera, hauria de dir que jo no volia pas tenir fills. Quedar embarassada a la primera i tenir bessons m'ha partit pel mig. A Sant Genís fa un fred que pela i ens han sortit penellons a tots. Ens hem de llevar molt d'hora al matí per poder agafar el tramvia 26 que ens deixa a Barcelona, per anar a l'escola els nens i en Joan a la feina. Ens quedarem una bona temporada a dinar al carrer Diputació, al vell taller, i després pujarem tots cap a casa al vespre.

Quan tothom està ja al seu lloc, aprofito per anar sola a passejar pel Passeig de Gràcia. És quan em sento més jo que mai i més lliure, a vegades vaig fins al port i miro el mar i somio que marxo a fer la meva vida, a viure una vida lliure per a mi. El que jo volia.

Sóc una dona bella, ho sé. Se'm giren els homes quan passo. Sóc d'una bellesa natural i fina. Que fàcil em seria agafar un vaixell i anar cap a un altre port!

No vaig mai gosar fer-ho, no vaig tenir la força d'abandonar la família.

Avui he anat a l'església del carrer Fernando, i m'he confessat al capellà.– Padre tengo deseos de ir por el mundo– li he dit.

- Como dice? a qué hacer? que no tiene usted familia?

– Sí padre, marido e hijos...

– parlo fatal el castellà, ara m' en adono, que jo mai no l'havia parlat, no em feia pas falta, però ens hem entès...

– Rece, rece mucho, que usted es una pecadora.

– Como, padre? Si no he hecho nada malo.

– Por si acaso, rece varios dias y vuelva la semana que viene. Seguro que estará más reconfortada. Dios tiene para usted la labor de la familia. Tenga más hijos.

Renoi, em passa pel cap la frase del mossèn Lletuga (com diria el meu home), tenga más hijos, i fa anys que vigilem per no tornar a quedar embarassada, que si els tinc de dos en dos em moro.

Penso en la duresa de la vida i com a cadascú de nosaltres, ens toquen moments de felicitat i moments de gran dolor, i com la vida ens dóna o ens treu força.
En a mi em  va donar la força de tirar endavant, malgrat el fred i la boira, però en el meu germà Ramon li va treure.
Què li va passar pel cap?, ell era tan reservat... però mai podré oblidar el dia que el vam trobar a casa mort al costat de l'ampolla de salfumant. El seu rostre mostrava un dolor tan horrorós, que em va quedar a la nineta dels ulls la seva imatge durant molts anys.
Però això es va haver de intentar, no tenir l'estigma d'un suïcidi a la família, un pecat dels més grans. Si no fos per què la meva mare molt coneguda i estimada a la comarca, l'haguessin enterrat a la fossa comuna, com un no-ningú.
No sé pas com els meus pares van sobreviure a això.
Units com dues roques, enmig d'una tempesta, agafats de les mans, l’un subjectava l'altra perquè no caigués a terra.
La pèrdua d'un fill és lo més poc natural de la vida, hauríem d'anar marxant per ordre cronològic. Mai més es va parlar d'en Ramon a casa, i el poble va acceptar aquell atac de cor, per una malformació de naixement, que se'l va endur massa jove.
Però com que les proves de la vida són ben dures,  pocs mesos després en Ventura va agafar el tifus. No va deixar ni un moment de tenir febre i jo m'hi vaig dedicar en cos i ànima completament a ell. Encara que jo era molt jove, vaig obtenir com una saviesa interior per fer-li el poc temps que li va quedar, una vida més fàcil.
Matí i nit li vaig posar draps d'aigua amb alcohol al front i als canells i als turmells. M'aixecava a la nit perquè el sentia cridar, parlant de coses per a mi sense sentit, que sortien de la seva ànima amb una veu com sobrenatural. Passava per moments de calfreds i moments que bullia com una teia.
La mare va anar a Tona a veure "la bruixa" i va tornar amb una cara desencaixada.
La Rosita li va dir: aquest fill teu ja ha acabat la feina a la terra, no hi ha res a fer. Deixa'l anar amb el seu germà Ramon, l'esta esperant. Mare de Déu santíssima, els calfreds els vam tenir la mare i jo tot el temps que va durar la malaltia.
Vaig cuidar el meu germà i ell va morir en els meus braços, va ser un instant de fet com màgic, em va a mirar fixament ple d' amor i agraïment dient, gràcies, Serafina i va tancar els ulls per sempre. Em vaig desesperar abraçada a ell, havia de despertar els pares i dir-los: un altre fill vostre és mort.
Aquest va ser un dels moments més durs de la meva vida.
Plovia a bots i barrals, negra nit del mes de novembre i la meva mare cridava fora al pati de genolls mirant el cel: Per què?, que més et puc donar Déu? no puc més.
El meu pare plantat davant d'ella, va esperar pacient el moment de recollir-la de terra i la va entrar a casa en braços. Poc a poc l'eixugava amb un llençol, la cara, els cabells, el cos, davant al foc de terra. Ell no va plorar fins que ella va acabar de buidar completament els ulls de llàgrimes i aleshores va començar ell, els plors en silenci encara fan més mal. Ara va ser la mare que el va abraçar i el va dur a l'habitació. Aquella nit vaig sentir que parlaven fins a la matinada, paraules dites ben fluixet,  paraules de consol, paraules d'amor en definitiva. Dies després agafava les febres la meva germana Antònia i com estàvem tots tan debilitats no va tenir els mateixos tractes que en Ventura, ella se'n va sortir sola, però va quedar per sempre malament del cap, pobra Antònia, el promès no va venir mai més a veure-la, però crec que ella tampoc hi era tota.

Porta n. 3

L'HOSTAL DEL GALL

L'any que varen néixer els meus bessons, el meu marit va començar un negoci amb el germà del seu amic Artís. Un restaurant especialitzat en cuina catalana de La Cerdanya, l'Hostal del Gall va ser inaugurat a l'estiu de 1934. Ocupava la cantonada entre el carrer Ferran (aleshores Fivaller) i la Plaça de Sant Jaume (aleshores de La República). Va ser testimoni de la tensió viscuda a la plaça durant els fets del 6 d'octubre.

Ben innovadors portaven el menjar a casa i també a l'oficina. Del dia de l' inauguració es va parlar molt de temps al barri.

Artís i Font Palmerola us inviten a l' inaguració del seu establiment.

Bar-Restaurant- 6 de juny 1934 a les 19 h a la Plaça de la república, 2 Fivaller, 46 ,Plaça Sant Miquel, 1

Plats típics catalans-Servei a la carta-preus moderats.

Tocarà per tots vosaltres l'Orquestra Franz Schubert

PROGRAMA:

SORPRESA (minuet) Font Palmerola.

ARIA (en sol menor) Pergolesí.

LA CANÇÓ DE L'HOSTAL DEL GALL (estrena) Font Palmerola
A L'HOSTAL DEL GALL S'hi beu i s'hi menja
L'HOSTAL DEL GALL s'hi menja el bon tall
Anem-hi minyons que hi farem tabola menjarem arròs fet a la cassola. Menjarem bolets fets a la graella pollastre rostit i un plat d'escudella.
L'HOSTAL DEL GALL
S'hi beu i s'hi menja
A L'HOSTAL DEL GALL s'hi menja el bon tall.
Hi beurem bons vins de casa i de fora i sabrem dir prou quan arribi l'hora .
Anem-hi minyons que tot hi convida bons talls i bons vins que endolcen la vida.

Joaquim Delclós i Dolç MADRIGAL Simonetti MINUET Haydn SERENATA Franz Schubert MOMENT MUSICAL Franz Schubert AIADA BARCELONA (Sardana) Font Palmerola

Cantant: Marcial Zaragoza .

ALGUNES DE LES NOSTRES ESPECIALITATS:

Bacallà ala blanqui bulloni 1,25 pessetes.

Botifarra amb bolets 1,50 pessetes

calamars a la brasa 1,50 pessetes

popets amb ceba i tomàquet 1,75 pessetes

llobarro al forn 2 pessetes

pollastre a l'ast 3 pessetes

paella valenciana 2,- pessetes

sopa d'all 0.75 cèntims

escudella i carn d'olla 1,75 pessetes

Selecció de sandvitxos calents elaborats al minut i a la presència del client:

Hostal del gall: foie gras i pernil dolç amb pa moreno torrat i amb mantega , daurat i calent 1,25,- pessetes

Frankfurter: Salsitxes de Frankfurt sobre pa torrat amb mantega 0.75,-

Catalunya Exquisida: botifarra de Puigcerdà sobre pa moreno torrat i amb tomàquet 1 pesseta

Strak: filet de vedella rostit, servit amb tomàquet sobre pa torrat calent.1,50,- pessetes

Sandvitxos especials a petició.

EL NOSTRE CAMBRER US SERVIRÀ A PREUS CORRENTS , DAMUNT MATEIX DE LA VOSTRA TAULA DE TREBALL.

DEMANEU-LO PER TELÈFON 18548

Temps de feina feixuga, tota la il·lusió va marxar a can orris, L'esclat de la Guerra Civil va estroncar la seva trajectòria. I després d'aquella nit que va entrar el Tercio, unitat franquista, i va robar tots els pernils que tenien al restaurant, trencant tot el mobiliari. Van tancar la porta definitivament.

porta n.4

El matrimoni

Estic al llit i no puc aclucar els ulls. Sento com ronca el meu home i ja estic cansada de demanar dos llits, per mi marxaria a una altra habitació a dormir, però com s'enfada quan dic això.

-Si marxes del llit és la fi d'un matrimoni.

-Quin matrimoni?, el nostre?, o el de tots els teus amics que tenen dona i "Querida"?.

Això no m'ho hauries d'haver explicat, ja que penso que tu ets com ells. Hi ha dies que mentre "toco el piano" frego els plats ", imagino que estaràs fent fora de casa. Tinc una sospita fa temps que em rosega per dins i no és perquè t'estimi, crec que no he aconseguit mai estimar-te i em sap greu.

No m'ha faltat una preciosa casa amb jardí, uns fills i els teus afalagaments constants a la meva bellesa. En el llit reconec que no he tingut mai ganes de tu i que m'he fet la desentesa moltes vegades, pobret.

Recordo als meus pares, amb nostàlgia, en aquella casa l'amor i el desig suraven en l'aire. Jo imaginava com seria estimar un home. Però em vaig casar per què ja tenia vint-i-cinc anys i en aquella època era ben "solterona", però jo era feliç sense compromís. Havia llegit tant i imaginat viatges, amants i sobretot llibertat.

Ara amb els fills ja casats creia que anava a trobar el meu espai, el meu temps per saber com ser jo mateixa, i van venir els nets i quants! , la meva filla és una conilla i la meva jove també. No puc creure que sigui tan beneita la pubilla, amb l'educació que l'hi he donat al Liceu Francès, volia enviar-la a París, tenia un gran projecte per ella. Però no primer es va enamorar d'aquell andalús de davant de casa i això ens va portar molts disgustos, més d'una panadera l'hi vaig haver de donar, finalment la vaig enviar fora a pagès uns mesos amb els meus cosins d'Aiguafreda, allà el va oblidar i jo vaig respirar tranquil·la, sols tenia setze anys.

Porta n.5

Quan els nens tenien quinze anys va venir a viure a casa nostra la meva germana Maria, que dic no va venir a viure, va venir a morir.

Tenia un càncer ja terminal i em va demanar si la podia cuidar fins al final. La vaig instal·lar a l'habitació de dalt, just la que dóna sobre el nostre dormitori i li vaig deixar un tamboret perquè piquès a terra cada vegada que ens necessités. Que dir que el meu home i el meu fill no van fer res, ja que els hi va envair com una por soterrada, La Núria i jo ens llevaren cada nit per fer tot el possible perquè morís acompanyada, neta i tranqui-la.

Va morir plàcidament, sense els terrors dels nostres germans, va marxar dormint i fins i tot va dibuixar un somriure.

La meva filla, sent tan jove, va demostrar un temple impressionant, la va vestir, rentar i pentinar i la hi va fer molts petons, tieta Maria t'estimo.

Després vaig passar molts mesos que cada nit em despertaven els cops de tamboret i saltava del llit per pujar a atendre a la meva germana, fins que recordava que ja era morta i enterrada.

No podia discernir si era un somni o si sentia el tamboret, això va durar bastant, fins que ho vaig comentar al metge,

- Doctor Rius cada nit em desperten els cops de tamboret al sostre, la meva germana demana atenció. Sari no donis més voltes ni busquis cap missatge, quan sentis el soroll sigues conscient que ella ja no hi és i torna a dormir reconfortada, ella ja no pateix. No sé quant temps va passar, però un dia vaig deixar de sentir els sorolls a dalt. Crec que sí que sentia el tamboret, segurament era l'agraïment de la meva germana pels dies a casa nostre.

El follet de xocolata , Conte familiar recuperat per la memòria de Cinta Texidó.

Continuarà.....

Tots els drets reservats

Marta Texidó i Font