Ascetisme vital

     Arriba als cinemes la preciosa i commovedora pel·lícula alemanya japonesa del cineasta Wim Wenders, “Perfect Days”, guardonada a millor interpretació masculina per Koji Yakusho i Premi del Jurat Ecumènic en el passat Festival Internacional de Cinema de Canes. El veterà realitzador alemany, procedent del nou cinema alemany dels 70, director d’un film tan bell i poètic com la premiada “París, Texas” (1984), que compta amb altres reconeixements per pel·lícules com “Cielo sobre Berlín” (1987) o “Tan lejos, tan cerca”(1993), filma amb “Perfect Days” la seva millor pel·lícula dels darrers temps.

     Director inclassificable i itinerant de llarga trajectòria, cal dir que Wenders és també documentalista, amb treballs premiats com “La sal de la tierra” (2014), que segueix el fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, mentre que en el mateix Festival de Canes on competia amb “Perfect Days” presentava en sessió especial un esplèndid documental rodat en 3D “Anselm”, consagrat al pintor i escultor alemany Anselm Kiefer. I és que Wenders ja havia filmat al Japó un documental d’homenatge a la ciutat de Tokyo i al cineasta Yasujiro Ozu, “Tokyo-Ga” (1985). Un cineasta japonès, les velles aromes i flaires del qual reviuen també a “Perfect Days”, especialment en les escenes del bar freqüentat pel personatge principal, Hirayama (Koji Yakusho). 

      Amb un guió coescrit per Akuma Takasaki i el mateix Wenders, el film es centra en Hirayama, un home que treballa com a netejador de lavabos a Tòquio i que duu una vida solitària i senzilla. Es tracta d’un home de poques paraules, feliç i satisfet en la seva monòtona, metòdica i modesta vida. A part de la feina, Hirayama es distreu amb la seva passió per la lectura, en prendre fotos als arbres o en escoltar grups de rock clàssic en cintes de casset, amb veus com la de Van Morrison, Lou Reed o Patti Smith. La irrupció del passat, a través de l’arribada d’una neboda, o la presència dels contratemps de la vida, no aconseguiran trastocar aquesta beneïda rutina. 

       El resultat és una pel·lícula minimalista, farcida d’ascetisme vital. Una pel·lícula que funciona una mica com els haikus, construccions breus que amaguen una gran complexitat. Una sensible i delicada realització a base de llocs comuns i hàbits quotidians per contribuir a trobar la plenitud de la vida en les petites coses. Un conjunt de mèrits que han fet que “Perfect Days” sigui la candidata per Japó a l’Oscar a millor pel·lícula  en llengua estrangera.