El costat amarg dels contes de fades

‍

     ‘Priscilla’ de Sofia Coppola planteja entre moquetes, pólvores, maquillatge i cortinatges el revers amarg dels contes de fades, el costat fosc de l'amor romàntic, a partir de les memòries de la mateixa Priscilla Beaulieu, productora alhora de la pel·lícula. El 1959, Priscilla (Cailee Spaeny), una adolescent de 14 anys, es convidada al cercle íntim d’amistats d’Elvis Presley (Jacob Elordi) quan aquest es trobava fent el servei militar en una base americana a Bad Nauheim, Alemanya. La noia se sent fascinada pel carisma d’Elvis però també per la seva vulnerabilitat i sensibilitat fins acabar enamorada d’aquesta estrella del rock’n’roll que la reclama al seu costat. 

       Però Priscilla és una nena destinada a ser una mera joguina en mans d'un presumptuós Presley. Acabarà retinguda amb els anys i amb un casament com una bonica adquisició per lluir a la luxosa residència de Presley a Memphis, Graceland. La directora retransmet un viatge introspectiu i gens retòric sobre la presa de possessió com a dona en aquest castell encantat de Graceland. Relat intimista on tot sembla callat o dit a mitja veu, llevat d’instants en què Priscilla manifesta la seva contrarietat obertament davant les pressions estètiques d’Elvis pel que fa al vestir o als pentinats. Per moments sembla un segrest bucòlic de la Bella per la Bèstia, però aquí no hi ha redempció possible per aquesta narcisista i possessiva icona musical.

      La filla del cineasta Francis Ford Coppola retrata la buidor, el tedi, la superficialitat, que tot sovint envolta a les seves protagonistes femenines. I ho fa filmant de forma predominant els objectes i els decorats, sempre amb una certa delectació, quasi fetitxisme. És una manera de subratllar els ingredients i els contorns de les gàbies daurades on viuen aïlladament les seves Priscilles. La mirada de Sofia Coppola es torna a fixar en esbossar retrats de noies adolescents, com a ‘Las vírgenes suicidas’ o en el singular biopic ‘María Antonieta’ (2006), el film més proper a ‘Priscilla’ estilísticament i conceptualment, noies engabiades en presons encotonades.