La cara fosca del poder

    L’actor nord-americà que feia de pianista a “Eyes Wide Shut” (1999, Stanley Kubrick), Todd Field, dirigeix ara el seu tercer llargmetratge, “Tár”, després d’apreciables films com “En la habitación” (2001) i “ Juegos secretos” (2006). “Tár” és un aspre film sobre la compositora, professora i, sobretot, brillant, enèrgica i carismàtica directora de l’Orquestra Filharmònica de Berlin, Lydia Tár (Cate Blanchett), a punt de dirigir la “Cinquena Simfonia” de Mahler.

       L’arrencada, amb una classe magistral durant una entrevista sobre música i interpretació, sembla apuntar vers un film sobre música clàssica, que parlarà de direcció, d’art, de Mozart i Bach. En realitat, comença una punyent radiografia del comportament tirànic de Lydia Tár. Poden comprovar el seu abús de poder tot vexant un alumne en un curs de formació com a director d’orquestra. O, després, encapritxar-se d’una violoncel·lista, Olga (Sophie Kauer), fins el punt de canviar una peça musical del repertori per una altre on aquest instrument sigui el protagonista, aparcant els criteris artístics en benefici de qüestions més prosaiques.

     Lydia Tár, lesbiana declarada, viu rodejada d’un petit i estret cercle d’amistats, un equip conformat, bàsicament, per la seva assistent personal, Francesca (Noémie Merlant), i la seva dona, Sharon (Nina Hoss), primera violinista de l’orquestra, amb qui tenen una nena. Descobrim una personalitat maniàtica i obsessiva, com la dèria de netejar-se sempre, una manera de no ser contaminada per la humanitat. La veiem menystenir els veïns del replà d’escala, completament aliena als seus sofriments. I, sobretot, el tracte inhumà dispensat a una antiga alumna, Krista, condemnada despietadament a l’ostracisme fins a la seva desesperació.  

     La seva actitud psicòtica i obsessiva davant la vida, l’entorn o davant les persones més properes precipitarà el seu esfondrament. Tot això succeeix a mesura que ella perd el ferri control sobre la realitat. El seu esmicolament personal i el de la seva feina desemboca en un final contundent, implacable, sobretot per a una artista de renom. Tot això està molt ben reflectit a partir del tractament del detall del so que fa Todd Field, sonoritats i sorolls que s’acaben ficant en el cap de la dona com a molestes intromissions i que la pertorben fins a destarotar-la.  

      Un esplèndid film sobre la cara fosca del poder i la glòria, posant l’èmfasi en els mecanismes de control desplegats. L’originalitat de Todd Field consisteix en parlar d’atributs autoritaris i tics dictatorials, associats sovint als homes, aquí encarnats en una dona d’èxit. Transcendeix, per damunt de tot, una demolidora reflexió sobre el poder, en estat brut, prescindint d’una perspectiva de gènere. Cate Blanchett ens regala una interpretació extraordinària de dona glacial, estirada, metòdica i insensible. Un gran paper que l’ha dut a estar nominada a l’Oscar a millor interpretació femenina, després de guanyar el Globus d’Or a millor actriu dramàtica i la Copa Volpi al Festival de Cinema de Venècia, on va tenir lloc la première del film.

‍