Sento el vostre fraseig,
m’entesto a entendre-ho.
I aquest va i ve de l’oneig,
que bonic veure-ho!
Interfereixen piulets
que us distorsionen,
però també són xisclets
que ens enamoren!
Aquests compassos de bella dansa
sonen tan bé com l’esperança!

La matinada us ruboritza,
tanta sensualitat ens hipnotitza.
I quan trenqueu, oh quina fresca!
Com encetar cava en una festa!
Naixeu i moriu amb prestesa,
vida curta, gran saviesa.
Vida llarga, vida plena.
Amagatall de gran riquesa.
La flaire ens guareix de la pena,
també els pulmons de feblesa.

Arrissades i arraulides pel vent,
com el moviment del cabell.
Espurnes lluents ornades per ell,
l’astre sap bé que n’és de valent!
I us escalfa, i us confia…
Sols si un núvol passa,
la fesomia us canvia.
I l’enyoreu, com enyoreu la mare.
I el crideu, per sentir el seu escalf
i per no fer mala cara!

De tant en tant us amagueu,
el vent no bufa, però el nas traieu.
Els nens confien, ja no els feu por,
tothom els mira, quina tendror!
I de cadira us fa servir!,
el que d’un massatge vol gaudir.
Carícies dolces sota un cel blau,
un formigueig subtil i suau.
Avui mar plana, avui mar llisa,
avui la calma ens paralitza.

Trens d’ones que viatgeu
des de no sé quins paratges.
Us agraeixo que ho feu,
necessitem de vosaltres.
Sempre salades i humides,
netegeu el sòl i l’aire.
Les roques erosioneu
creant bonics paisatges.
Gran fortuna remeneu,
sols puc dir moltes gràcies.

Quant pot colpejar un record!
El tràngol em fa estremir.
Aquest ferm i feble cor,
s’angunieja amb tant sentir.
Forta maror mar endins
que em sacseja inquietant.
I em sento com surfejant
sobre l’aigua i amb patins.
Feu que el meu inconscient,
aflori com els jacints!

‍