Valeriana (Valeriana officinalis )

Valeriana (Valeriana officinalis )

Català: Valeriana, herba dels gats

Castellà: Valeriana, hierba de los gatos

Basc: Ardi-belarri, belarr bedeinkatu, pufabelarr

Portuguès: Erva-dos-gatos

Francès: Herbe aux chats, valeriane officinale

Italià: Valeriana

Anglès: Common valerian

Alemany: Baldrian

Nom científic : Valeriana (Valeriana officinalis )

Valeriana officinalis és originària d'Europa i de l'oest asiàtic. Creix en prats baixos i arenosos, llocs humits i ombrejats, boscos i zones muntanyoses de fins a 2.000 metres d'altura. Es cultiva a països com Bèlgica, Holanda i Alemanya. A la Península Ibèrica es troba en boscos i obagues fresques, principalment al nord i al nord-est. A Catalunya és una espècie força comuna a tots els Pirineus (des de la Vall d'Aran fins a l'Alt Empordà), a la Garrotxa, a les Guilleries i al Montseny.

Valeriana officinalis; Valeriana provè de valere, una paraula llatina, i significa fortalesa o salut; i officinalis també provè del llatí i fa referència a que és medicinal i a les oficines de farmàcia (planta venuda a una oficina de farmàcia.La valeriana vera és una planta herbàcia, perennes i robusta que mesura fins a dos metres d’alçada.Tenen una tija vivaç, buida, acabalada, erecta, robusta, glabre o pubescent.

Les fulles estan oposades a la tija (a parells de 6 a 10), en roseta a la base i són compostes, pinnades (pinnatisectes), segmentades, de color verd fosc i amb inflorescències terminals. El seu gust és extremadament amarg. Diferenciem les fulles superiors de les inferiors perquè les primeres són sèssils i oposades i les últimes generalment són peciolades i basals. Les fulles estan foliolades amb uns folíols grans, ovalats o lanceolats, enters o forts i desigualment dentats.

El rizoma és curt, de 8 a 15 rels fines i d'estolons. És de color marró clar a l'exterior i blanquinós a l'interior, cilíndric i de 2 a 5 cm de llarg per 1,5 a 3 cm d'ample. Les rels són fines: de 10 cm de llarg per 1-3 mm d'ample, blanquinoses i carnoses. Deixen una característica olor desagradable a l'assecar-se.

En quant als òrgans reproductors, tenim que és una planta hermafrodita.[4] Les inflorescències (de tipus curimba) es situen en cima i tenen flors pentàmeres, generalment rosades però també blanques. Mesuren entre 5 i 12 cm d'amplada i presenta una forma aplanada. Són denses, ramificades i formades per força flors.

La valeriana floreix entre els mesos de maig i juliol. Les flors són petites, sèssils i amb un calze que es desenvolupa quan es realitza el procés de la fructificació, ja que està enrotllat cap a l'interior quan la planta floreix. La corol·la té forma d'embut, és de color blanca o rosada, és pentalobulada i de tub inflat a la base. L'androceu està format per tres estams fusionats al tub de la corol·la. El gineceu és tricarpelar i té un ovari ínfer que forma un fruit. El fruit és un fruit sec que conté una llavor d'uns 3 mm. És aqueni, ovoide, estriat, llarg i oblong.

La droga o la part utilitzada farmacològicament parlant és la rel i el rizoma. Quan s'acaba de recol·lectar, el rizoma és inodor i de sabor dolç però, amb el temps, durant la conservació, desenvolupa un aroma i sabor amarg. Convé recolectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu-tardor. El fort i característic aroma amarg de la rel es deu a l'àcid isoalvèric, que està present en una petita quantitat. La histologia de la droga polvoritzada presenta un color marró clar.

Propietats terapèutiques

Les accions farmacològiques són degudes al sinergisme entre els olis essencials, els alcaloides i els valepotriats.

Activitat sedant: amb molt poc poder hiptònic. Vàries experiències determinaren una prolongació de la son, disminució dels reflexes, sedació i disminució de l'activitat locomotora. Tot i que no es sap exactament com es produeix aquest efecte sedant, el més probable és que el principi actiu siguin els valepotriats. Dins de l'activitat sedant s'hi inclouen activitats com antiestrés, relaxant, depressora del SNC, etc.

Activitat espasmolítica: de la mateixa manera que amb l'activitat sedant, no es sabia ben bé el per què d'aquesta activitat, però ara ja es sap que els causants en són els iridoides i la valeranona. L'efecte relaxant muscular és conseqüència d'un efecte musculotròfic directe comparable al de la papaverina.

Activitat antimicrobiana: alguns principis actius de la rel (com la valerina, l'isovaltrat,...) i extractes alcohòlics de les flors van demostrar activitat antimicòtica in vitro davant espècies com A. fumigatus, C. albicans, S. typhi, etc.

Activitat cardiovascular: una fracció específica de valepotriat anomenada Vpt2 ha demostrat una activitat vasodilatadora coronària i una acció antirrítmica. Alguns àcids volàtics com l'àcid valerènic han demostrat una activitat hipotensora arterial.

Sedants: contra qualsevol trastorn de tipus nerviós i depressiu - palpitacions, espasmes, vòmits, esgotament nerviós, dolor muscular, fibromiàlgia, etc -. Infusió d' uns 15 grams de la rel de la planta que es deixa reposar durant tota la nit.

Hipnòtiques:afavorir la son. Infusió de la rel fresca abans d' anar a dormir.

Antiinflamatòries: Posar una compresa mullada amb l' infusió de arrels seques sobre qualsevol zona inflada del cos.

Ús medicinal i etnomedicinal

Facilitació de la son en casos d'insomni: els resultats no acostumen a veure's tan ràpidament com en els psicofàrmacs però, a diferència d'aquests, no produeix dependència, alteració dels reflexes ni embotament matinal.

Trastorns d'ansietat.

La prescripció mèdica a nens menors de 12 anys queda sota decisió professional.

Els usos etnomedicinals i populars de la valeriana són:

Sedant, inductor de la son, antiespasmòdic, anticonvulsiu, per a contractures musculars, diürètic, antitossiu, pels dolors premenstruals i mal de cap.

Vitiligen: al Marroc la valeriana forma part d'una fòrmula per a combatre el vitiligen en forma de crema, juntament amb sulfat de coure i grassa de cabra entre altres.

A Mèxic la valeriana s'utilitza per a combatre l'alcoholisme i la drogaddicció, neuràlgies i epilèpsies.

Pintura: Santi de la Torre

Jaume Pardo